Parlar de ‘Poemes Visuals’ és parlar de la inspiració d’aquest espectacle, és a dir, l’obra de Joan Brossa.
A partir d’aquí, Jordi Bertran comença a jugar i experimentar amb les
lletres: la seva forma, el seu so, les possibilitats dramatúrgiques i de
transformació en éssers vius…

Les primeres ‘lletres’ van
sorgir a partir de 1991, però l’espectacle tal com és ara, es va
estrenar el 1994, i ha voltat el món, literalment, vàries vegades, en
festivals, programacions i ‘bolos’ varis. I no és estrany, té molta
visualitat, molt de so però poques paraules (és més fàcil anar arreu i
que s’entengui el fonamental) i s’ha provat amb tota mena de públics i
edats.

I és poesia, però molt divertida. De
cada lletra, o parelles, trios i demés combinacions, sempre en surt una
història, sigui curta o molt llarga, com per exemple la del saltador de
trampolí o les curses a ritme de Vangelis. En molts casos, a més, és el
mateix Jordi Bertran qui toca la música i canta a través d’un kazoo: la
manipulació corre a càrrec de dos joves titellaires, quan ell és a la
guitarra o hi ha molts titelles en escena.

Mentre el veia,
pensava en la sort que els infants entre 5-7 anys tindrien de veure’l,
en una edat on s’està aprenent a llegir, per la relació tan divertida i
creativa que hi ha entre les lletres i els espectadors.En
resum, un espectacle visual, molt divertit i entenedor, apte per a
totes les edats i públics, i que ens farà feliços una estona amb un humor
planer i intel·ligent, fruit de l’entesa de dos artistes, com ara Joan
Brossa i Jordi Bertran.