La companyia quebequesa People watching beu de la deu de Peeping Tom (Tripytch). La seva elasticitat en el moviment, els canvis de vestuaris, els espais ambigus i les relacions que es trenquen i es refan sense els estralls dels trencaments amorosos traumàtics mostren un viatge escènic molt suggerent. Sobre la idea de fer el mort, despleguen capítols trepidants de vida. Sense ni una sola paraula construeixen ambients més  menys identificats com la noia que procura de desfer-se d’un jove en una festa i que, en canvi, es desfà per les pessigolles d’un segon jove en una escena còmica que acaba dins de la intimitat d’un armari. La màgia dins d’aquest moble recorda l’armari dels eia (Capas). L’estança es completa amb una taula de menjador per a un estrany àpat amb una onzena de plats que giren sobre d’unes barres (de les poques referències de disciplines circenses com un escadusser mà a mà, al contrari de Tenet d’Eunoia Kolektiva) i un particular sofà de saló. La força i la presència la defensen els sis intèrprets que van desgranant les escenes a partir de partitures conegudes. A l’ambició del muntatge li aniria millor un espai sonor compost expressament que no mostrés la música com un recurs de tercera categoria i s’adeqüés com un guant a les intencions dramatúrgiques d’aquest Play dead.

És un circ contemporani que juga amb l’espectacularitat i la sorpresa, que fa fàcil els equilibris i els salts més arriscats, sense necessitat de repic de tambors de les orquestres del circ clàssic. La fisicalitat acaparen l’atenció i deixen a la mínima expressió la dramatúrgia (s’intueix que hi ha una combinació de parelles que van d’heterosexuals a homosexuals sense massa relat). Que no hi hagi paraula és d’agrair perquè sovint el relat esclafa la poètica visual i el treball dels intèrprets. Les imatges que despleguen aprofiten els mobles (que es transformen) i també la tela del fons, que pot recordar un tapís monocrom de saló. Tot s’ho endú l’estètica d’uns cossos forts, treballats, entregats a una exigent fisicitat, amb un vestuari que alterna  peces de roba ajustades amb altres d’àmplies i encoixinades (possiblement per prevenir cop de les caigudes). Contrasta amb Candy (vist fa pocs dies al Grec) per renunciar a la paraula, però també per deixar-se endur pel moviment i oblidar la raó per la qual els individus decideixen fer-se el mort en algun instant de la peça. Atrapa com un tsunami abstracte.