La poesia visual, ara sí amb humans, també està present a Platea. La peça combina moviment, paraula, música i plasticitat, tot ideat per les quatre fundadores i intèrprets de la companyia basca Tripak. Protagonitzen l’obra quatre personatges peculiars en un fantasmagòric llimb decorat amb petxines i branques sobre una taula parada. Un d’ells és Déu (Marina Suárez), que amb jupa de cuir i veu d’ultratomba, ens posa en context en la introducció: “Esto es una tragedia, así que risitas las justas”. Humor i abús, violència i ironia. Existencialisme sarcàstic i esbojarrat. Riem quan la donzella (Natalia Suárez) confessa una vanitat de la qual no es penedeix. O quan qüestiona la bona voluntat del cavaller (Maite Muguerza): Fas el bé perquè estimes o per a què t’estimin? O quan el nen (Andrea Berbois) es rebel·la contra el tot poderós, fent-li perdre els estreps. “Si Déu existeix, ara mateix està esgotat”, deia l’actriu en el text de presentació de l’espectacle.

De les profunditats de la taula apareixen objectes i persones, amb un imaginari lynchià que recorda lleugerament al de Peeping Tom. La música en directe és un altre dels encerts, una unió de violí i acordió que toquen des de sons estridents fins a música de Wagner. Menció especial es mereix l’acordionista (Garazi Navas), una presència impertèrrita i inquietant amb ulleres de sol i faldilla de petxines, perfectament integrada en l’estranyament global que provoca la peça.

Entre el riure i la tragèdia i amb una multiplicitat de llenguatges, les Tripak proposen una peça complexa i ambiciosa tot i que feta amb pocs recursos, amb un imaginari propi que té potencial per continuar desenvolupant-se. Caldrà seguir la seva trajectòria per veure cap a on evolucionen.