Pinnochio (2010) va ser el primer cop que Roseland musical estrenava el seu format audiovisual. Amb la participació de Franc Aleu aconseguien fer un pas més per a la dramatúrgia de la dansa familiar. Ara, amb motiu del 40 aniversari de la companyia s’ha reestrenat aquella producció en la qual el dissortat Gepeto construeix un ninot que li faci companyia i que, per art de màgia gràcies a l’encanteri d’una fada, aquest cobra vida.

Roseland ha continuat indagant en aquest format de sala amb títols com Viatge al centre de la Terra, Geometria i, recentment, Jo sóc d’aquí. En cada nova proposta, l’acció audiovisual i la interpretativa ha anat guanyant densitat, fins i tot, fent que els ballarins alternin el pati de butaques amb l’escenari. L’invent de la doble pantalla es repetirà amb les dues produccions de Gerónimo Stilton (2012 i 2017), en el que van introduir-hi olors escampant-se per la platea, tot buscant la màxima fita de sensacions en el gran format. En dansa, el moviment sincronitzat amb l’àudio permet garantir que el moviment quadri amb l’aparició de la imatge. El gran dilema de la doble pantalla es que la lona separa l’acció del públic.

Els espectacles familiars necessiten disposar de molts estímuls per mantenir l’atenció de la canalla. Marta Almirall, directora de Roseland musical, ha optat per fer-se còmplice de les pantalles, jugant a què s’introdueixi una fantasia narrativa com la de Pinnochio. Certament, esclaus del relat, no hi ha gaire marge a expressar emocions com les disculpes d’un fill que ha desatès les obligacions escolars i s’ha deixat portar per un dimoni escuat convertit en un seductor ballador de discoteca.

Roseland és una companyia de referència en la dansa familiar a Catalunya, un gènere que han provat altres com Thomas Noone (Balbir, Alice), Roberto G Alonso (Almazuela, Marúnica), O els valencians Maduixa (Dot, Lù), Aracaladanza (Pequeños paraísos, Play), Baal (MiraMiró).Cada coreògraf planteja una distància diferent de la trama. Molt sovint, la dansa es mou entre dos paràmetres: l’estètica i l’emoció: pot plasmar imatges plàstiques impactants o provar d’expressar amb una interpretació psicològica dels personatges. Roseland ha trobat, en l’audiovisual, un recurs molt vàlid per a la narració, però que li resta força en el ball i en la connexió del públic, en les representacions de sala. El alterna amb una forma més lúdica en les peces de carrer, igualment fantasioses (Caracalla, 2007, per exemple).