Pink Martini

Je en veux pas...que ça se termineEl ventall sonor de Pink Martini és extens, eclèctic, una barreja de cultures, va des del jazz al pop, passant per ritmes llatins i africans, adobat amb grans dosis de sensualitat, i comptant amb el virtuosisme dels músics que formen la banda, que van protagonitzar una actuació esplèndida en el seu únic concert a Catalunya aquest estiu, al Festival castell de Peralada. Són originaris de Portland, Oregon,  i els lidera una rara avis, el pianista Thomas M. Lauderdale, graduat en Història i Literatura a Harvard, que va parlar més català en tot el concert del que parlarà en sa vida el, per fortuna, ex-diputat Jordi Cañas. I amb millor accent. De fet, ja havien avisat que en aquest concert es parlarien molts idiomes. Efectivament, fins a set llengües diferents vam poder comptar: català, castellà, anglès, turc, japonès, francès i italià. Potser me'n deixo algun. Després d'interpretar una enèrgica versió de Malagueña (sisè moviment de la Suite Andalucía, d'Ernesto Lecuona), va irrompre a l'escenari Storm Large, que el 2012, a causa de la baixa de la cantant i lletrista del grup, China Forbes, per motius de salut, es va convertir en la 'cantant invitada'. Ja són un parell d'anys d'interinatge. Storm Large no ho tenia gens fàcil, perquè Forbes és una excel·lent cantant, carismàtica, un dels puntals de la banda. Però Large és un animal escènic, una dona de bandera, que desprèn un magnetisme poc habitual, enfundada en un vestit negre de lycra cobert de lluentons, vessant simpatia i sensualitat de per tot arreu, amb una estupenda veu greu i avellutada, i posseïdora d'un tatuatge a l'esquena, que va d'espatlla a espatlla amb lletres d'estil gòtic, que és una declaració d'intencions: LOVER. Va irrompre Storm Large, deia, i es va posar el públic a la butxaca amb la interpretació d'Amado mio, que va popularitzar el film Gilda, quan la Hayworth la va interpretar, en play back, amb la veu d'Anita Ellis. Pink Martini presentava a Peralada el seu darrer disc en solitari, Get happy, el primer amb Storm Large com a solista, gravat el 2013 -el seu darrer treball és del 2014, Dream a little dream, però amb The Von Trapps-. Després d'Amado mio, el Quizás, quizás, quizás, en que es va poder constatar que la diferència que hi ha entre Doris Day i la cantant de Pink Martini és la mateixa que existeix entre una monja i un tigre. Eren altres temps. Ich dich liebe, ¿Dónde estás Yolanda?, Hang on little tomato -a aquestes alçades el set list proporcionat  ja havia quedat obsolet-, Lilly i Üsküdara gider iken es van anar succeïnt, amb algun intent de Large de fer aixecar i ballar el respectable. L'espai, però, no hi ajuda. La instrumental The flying squirrel va precedir un dels èxits de la banda, el seu primer gran èxit, que dóna nom al seu primer disc, gravat el 1997: Sympathique. Es tracta d'aquell tema amb la lletra en francès, que comença: “Je en veux pas trabailler...”, i després el Piensa en mi de Chavela Vargas, Askin bahardi, She was too good for me, Anna (El negro zumbón), Sway, la japonesa Zundoko-bushi que podria ser banda sonora d'una sèrie manga, la balada Una notte a Napoli i, per tancar, Get happy. Dos bisos, Qué será, será, que Storm Large va dedicar amb sentiment al recentment traspassat Tommy Ramone, i Brasil. Aquí, finalment, el públic es va aixecar, ho van aconseguir. Haguéssim continuat escoltant.