El microteatre es un laboraori pr a tastar idees i públics. En aquesta sessió, inclosa al RBLS, que recull peces visites al Píndoles 2021 (I.A.I.A. i Mandra) i 2020 (El catalon d’una nit d’estiu) no decep gens. Les normes d’un microteatre és que hi hagi una situació insòlita que viuen a l’entorn el nombre mínim d’intèrprets. Habitualment es vbuisquen espais petits, que obligui a una proximitat entre els espectadors i els personatges. És un joc a trencar quartes parets i tantes convencions com sigui possible, experimentant, habitualment situacions íntimes i dramàtiques o surrealistes i còmiques.

I.A.I.A. situa l’acció en una divertida distòpia en què es prova de certificar tothom conèixer les ínimes condicions de les iaies, uns personatges en perill d’extinció, per culpa de les nombroses onades pandèmiques. En comptes de por per l’amenaça sanitària, es reivindica les abraçades i els petons sortollosos, teixir jerseis i bufandes de llana i mantenir la tradició de galetes de mantega fetes al forn. Les iaies són un element indispensable per demostrar empatia i humanitat. I si ja no se les considera gaire per a afers teconològics (en diria el contrari la tesi de Paramecis i meteorits), sí que són exemple d’estima i escolta als fills dels seus fills. La peça ensenya quines són les claus per passar l’examen. Tots els insults tenen, eufemismes per a estovar-los (Joder, per jolín; Òstia, òndia; Collons, caram). La bona notícia és que les dues candidates s’expresen en català i recorden la sèrie de Plats bruts; el català seguirà existint al 2052 com a llengua vehicular entre dues desconegudes nervioses. Molts filòlegs signarien aquest quadre per a un examen de conduir (o d’anglès) del 2021. Compedia de surrealisme fluorescent que funciona molt bé d’entrant d’aquest menú teatral.

Mandra alterna amb un codi ben simple els salts temporals entre dues noies que viuen feliçment en un pis. Si lúnic problema és confondre’s de tassa per a l’esmorzar, se’ls hi pot vaticinar llargs anys de convivència, ben enroscades al cobrellit. I sí, una tassa fa casa, com l’olor d’una llar de foc pel carrer al capvespre fred d’aquests dies. Les dues han estat expertes en l’amor. D¡fins al punt de convertir tinder en una mena de test sociològic de la humanitat. Per la mirada, el fons de la imatge o la rèplica que el defineix es pot saber com acabarà la vetllada. Seiurament, sense ni esperar-‘sho, tínder els ha fet un matchinesperat. I, a patir de llavors, ja no els preocupa tant la humanitat, com la felicitat que es pugui cuidar portes endins. Parlen de mandra però, potser, és símplement amor. Una peça divertida i enginyosa, amb un punt de tendresa, ben refugiada d’entre els cobrellits (potser els convendria compartir-ne un de llit mida extra).

El catalon d’una nit d’estiu és la darrera bogeria. Roc Esquius, siogui amb Sergi Belbel (Sapiens, Angle mort) com amb la companyia Dara (Likes, iMe, Mars Joan) li agrada jugar a una certa ciència ficció. Imagina una festa ben esnob en què hi ha dos amics que opten per jugar amb la rima. Un joc malaltís i bastant innocu, que pot recordar al No sé com gloses i en certa mesura amb el joc fonètic de les paraules de Jordi Oriol (La mala dicció, L’empestat, La caiguda de l’H). També hi ha una predilecció per imaginar una relació quàntica, repetint fins a tres vegades una situació calcada (per`po posant el micròfon en llocs ben diferents). En el fons, el joc imagina que el català fa tant furor (una altra distòpoa que faria feliç els filòlegs de I.A.I.A!) que es pot convertir en un ritme musical de moda. Com la rumba catalana, però en català, des del primer tema.