No ha tingut gaire sort en Wilbur a la sessió de tarda de les festes de la Mercè (Mercè Arts del Carrer). Probablement, les mateixes bromes unes hores més tard, amb un públic més jove hagués funcionat millor. Però davant de l’aridesa d’unes grades amb continus desplaçaments de públic i poca connexió, el personatges es desfeia com un glaçó al sol. I així el gag, el joc, l’empatia mostrava les costures, la inseguretat, l’error de voler fer gràcia, si-us-plau-ni-que-sigui-per-força. 

Certament l’elasticitat de l’artista, la seva força i equilibri amb les verticals prometen bastant més del que es presenta. També se l’intueix una espontaneitat empàtica. Segurament, en el format llarg o amb un públic més propici, hagués funcionat molt millor. Però un actor s’adoba davant del públic difícil, trobant la manera de fer-se valdre, de guanyar-se l’atenció sense necessitat de l’estirabot gratuït.