Entrem al Museu Picasso, mòbil en mà. Un mòbil que ja és una extremitat més del nostre cos. Extremitats…

Lorena Nogal, premi nacional de dansa 2024 i un munt de premis més, ens rep en vestida de negre, i captura alguns mòbils del públic, per situar-los en suports que permetin veure al que passarà des de molts focus.

Nosaltres la mirem, ella ens mira, directament als ulls, a través d’un mirall, o a través d’una pantalla. Els seus moviments són robòtics, espasmòdics, trencats. Responen potser a l’anomenat síndrome de Pablo Picasso? O és que Lorena Nogal té un estil molt particular que ens el recorda? El terme mèdic associat a aquesta síndrome descriu la dislocació o desorientació de parts del cos com a fenomen visual relacionat amb la migranya. Entre el cap i el cos de Lorena Nogal hi ha impulsos impossibles.

La seva performance la veiem en tres espais del museu, però ella ens acapara l’atenció totalment. Impossible deixar de mirar-la. En ella la dansa es barreja amb el mim, amb l’expressió corporal. Un primer espai, doncs, on transita la mirada picassiana, on ella es barreja plàcidament i directament amb el públic, un trànsit compartit. Impressionant el segon escenari on ella esculpeix el seu propi cos. Aquí la dislocació està servida en una taula d’artista. La nostra mirada cerca el Picasso escultor. Lorena Nogal es deixa mirar, aquí. I en la tercera escena, foscor, crits i udols molt bèsties. Ella mateixa es transforma en una bèstia. És la intèrpret, aquí, més assaltant i agressiva envers el públic.

Lorena Nogal domina l’escena, l’espai i el cos. Pablo Picasso ressorgeix en l’angoixa, en els moviments trencats, en la violència.