Diu Enrique Vargas, director artístic de
Teatro de los Sentidos, que els espectacles que ens proposen són, per sobre de
tot, experiències, jocs. Cal viure, doncs, aquests petits exercicis pel bon
morir com això, una vivència íntima i col·lectiva alhora. Ens hem de deixar
portar pel motor de qualsevol experiència, la curiositat. I ens hem d’oblidar
de qualsevol prejudici o idea preconcebuda del què ens imaginem que ens pot
passar en aquest recorregut pel Polvorí. Per començar, alliberant-nos del que
Vargas considera una tirania: la de l’ull. La vista, si no l’armonitzem amb la
resta de sentits, esdevé tirana i ens imposa la seva realitat. “No per veure
una cosa la coneixem”, ens recorda el director de la companyia. Conduïts per
tots els sentits menys la vista, doncs, podrem absorbir tot el que ens vol
transmetre aquest joc: aromes de casa, veus, sorolls, sospirs, amor, sexe… en
una paraula: vida.

No és fàcil desempallegar-se de tants tabús,
de tanta tirania, de tantes mentides i hipocresies com tenim a sobre (encara
que no ens n’adonem). Però és la condició innegociable per convertir-nos en
imaginants (no som espectadors, som imaginants). Si ho aconseguim, gaudirem
d’aquest recorregut a les fosques, d’aquest ball d’alegria. Si no, no serem més
que uns estranys en el joc. Ens ajudaran els habitants (no són actors, són
habitants), amb murmuris amb delicadesa, amb una clama que només ens pot dur a
un bon morir, és a dir, a gaudir de la vida fins al final.