Una perla, amb un exercici d’imaginació, es podria comparar amb l’illa de Mallorca: abans única, inaccessible, i joia per a molt poques persones. Amb el trasllat de l’empresa de fabricació de perles d’imitació Majorica a Manacor, Mallorca va iniciar el camí cap a la mateixa direcció que havia fet la comercialització de les perles, desitjada per a molts i apta per a força més butxaques que abans, però no per a tothom. La democratització del luxe va donar feina a moltes dones; una mica de manera semblant com l’arribada del turisme va inundar i saturar Mallorca. Perles i turistes, dos (en teoria) progressos (incòmodes) per tothom.

Francesca Vadell ha volgut recuperar la història de la seva àvia i de tantes perleres a Mallorca, conscient que l’homenatge a les dones que van treure les seves famílies de la misèria treballant en la fabricació de perles d’imitació va en paral·lel, per una qüestió d’èpoques, amb l’obertura forçada al món de l’illa, bàsicament a través del turisme de platja i festa i totes les seves perversions derivades. La companyia les Pinyes s’ha sumat en aquest viatge aportant-ne la proposta visual, a través d’objectes quotidians i fotografies d’època, materials d’aquells que transporten a les cases i memòries de cadascú i alhora de l’imaginari col·lectiu. A vegades una càmera projectada ajuda a enfocar de quina manera el públic ha de viure el relat, però aquestes escenes de pantalla es compaginen amb reproduccions de carn i ossos d’anècdotes recollides en el procés de la recerca de Vadell, retransmeses amb el punt just d’humor per reforçar l’emoció d’una història al capdavall trista. Es viu com col·lar-se en la intimitat d’una llar, fins al punt que suposen un desconcert estrany i divertit les interacions puntuals amb el públic; l’experiència des de la grada a Perla es paeix, en el fons, en solitari.

Són les subtileses el que engalanen aquesta proposta. Entre elles, la bellesa de perdre’s, no només en el camp semàntic específic del món perler, sinó també en el parlar dialectal balear. A això se li suma la perspectiva que aporten els altres dialectes de cada artista de la companyia, que provoquen una sensació d’agermanament arreu dels països catalans a través del discurs de l’espectacle. També és genial, a banda, la perspicàcia de la contraposició, quan una cita o frase del text cobra un segon sentit amb una imatge o una altra projectada, amb una música de fons o una altra, en mig d’una acció o una altra. Hi ha un albir de resquitlla a parlar de riscos laborals, de salut i de moviment obrer, certament, però és un encert que el focus es posi a contextualitzar, de forma audaç, l’anècdota més casolana en el seu moment històric, sempre vist amb la perspectiva i els sabers que ens aporta l’actualitat.

En definitiva, el tàndem que ha portat als escenaris Perla ha estat una bona pensada precisament per la decisió de compartir amb el públic una exploració a través de records matèrics, a priori tan personals, però en el fons tan compartits. Els èxits futurs no faran més que provar-ho.