Perifèria Otel·lo

         Que un dels creadors teatrals més interessants del país segueix sent -malgrat els anys d’absència- Josep Pere Peyró, ho podeu comprovar al Teatre Gaudí Barcelona on improvisa un petit espectacle en què reivindica, i alhora se’n fot, l’ofici escènic, des del marge dels marges (l’Off-Off que en diuen a Nova Iork).         No vam veure les Set maneres de ser Hamlet, però ara la seua desmitificadora i expeditiva versió d’Otel·lo va dibuixant el que serà una trilogia shakespeariana que ho pot ser tot menys convencional. Recordem que Peyró fa uns anys va haver de plegar la seua companyia, perseguida per un absurd judicial ben perjudicial, va viure un temps en un vaixell ancorat al port de Barcelona i finalment se’n va tornar a Mallorca, on ha seguit ideant algun artefacte escènic que li permeti gaudir de l’experiència. Explica la seua situació d’absència de mitjans per fer teatre amb un relat ple de bon rotllo, excel·lent humor i espurnejant ironia, on ja d’entrada queda clar que ell farà tots els papers de l’auca, com a bon “bululú” de tota la vida. Com a autor es desdobla en dramaturgista per convertir l’Otel·lo shakespearià en un monòleg en el qual només prendran veu -contrafeta- els personatges essencials. Al terra negre de l’escenari hi ha escrit tot el Dramatis personae de l’obra original, i amb un cop d’efecte espaterrant que no desvetllaré, va prescindit d’aquells que no li semblen significatius per explicar el que cal explicar. Un cop retallada l’obra fins a extrems hilarants per tal d’ajustar-se a la manca de pressupost, decideix convertir-ho en un musical, gènere que permet que els arguments queden reduïts a la mínima expressió, i amb la guitarra calada, s’amolla a perpetrar un ram de cançons -contrafactura de melodies ben conegudes- amb què fa la presentació, desenvolupa el nus i clava el desenllaç del drama. Tot plegat farcit de comentaris molt pertinents, malgrat el format de farsa impertinent, a l’entorn de la peça de Shakespeare i de la naturalesa dels seus protagonistes.          Teatre dintre del teatre, mirall contrafet d’una realitat cruel que maltracta un gavadal de teatrers sense mitjans, peça de “cabaret literari” amarat de conya marinera, Perifèria Otel·lo és molt més que un estrambòtic deagest de la tragèdia elisabetheana. És un espectacle audaç i divertit, del tot recomanable.