Les Pinyes contagien entusiasme. Amb una peça que tota ella és una metàfora pensada per a un públic a les portes dels canvis hormonals (de 5è de primària a primer d’ESO) tres capgrossos que les retraten a elles mateixes comparteixen els dubtes sobre la voluntat de disposar d’un rostre etern, inexpressiu, que mai canviarà. En realitat, explica (i demostra) Joan Font a El venedor de fum (crònica d’una invenció) les màscares tenen l’expressivitat que els hi marca el cos. I, efectivament, calçar un capgròs exigeix una expressivitat major corporal. és el cos que marca l’actitud,, malgrat que el rostre sigui neutre. Si a L’última f**king nit els déus de l’Olimp (també de la programació per a estudiants del teatre Lliure) debaten en abandonar la mortalitat per a esdevenir tràgicament mortals, ara són les tres joves les que idealitzen l’eternitat d’un objecte de tradició cultural que les pugui sobreviure.En realitat, aquest Per sempre denota un inici, un Per començar; el mateix que tot just engeguen els alumnes en la seva vida íntima. L’evolució (i la negació d’aquesta amb un retrat) és el mirall sobre el que Les Pinyes han desenvolupat la seva peça senzill,a neta, directa, amb unes metàfores tendres i dolces alhora.

Les tres actrius calcen un retrat d’elles marteixes. La peça podria sumar cmplexitat si se’ls intercanviessin; amb possibles relacions de dependència (copiar a la líder), de fragilitat (ridiculitzar l’altra) o de franca amistat (intercanviar-se els papers com un joc naïf, d’entrega desinteressada). Les reflexions sobre la transformació de la joventut a la maduresa (com és la següent estació de les intèrprets) o de la infància a l’adolescència (em el cas del públic captiu) són sucoses i exposades amb molta simplicitat.

Els capgrossos estan sense pintar per donar una altra pàtina a la transformació. La peça parteix de La caixa del Lliure (un material que roda pels centres de primària per apropar-se en l’experimentació dels recursos escènics). Ara, en comptes d’un teatrí pren dimensió humana, una mida natural. Potser hagués ajudat incloure alguna imatge de capgrossos (fins a esdevenir granotes) per fer més gràfic el canvi, vist que els alumnes els falta captar la metàfora (a jutjar pels comentaris voluntariosos de la postfunció). El que apunten Les Pinyes és interessant i amb una forma lúdica i fresca. Estaria bé que la postfunció fos l’oportunitat que els alumnes resolguin les senzilles equacions de manera activa. Això és que li correspon a les ganes de connectar i fer-se entendre de les tres actrius. Segurament, la relació amb el públic també s’aprèn i a mesura que sumin postfuncions troben la clau perquè la conversa sigui més fluïda i descobridora.