Només els contadors de rondalles s’atreveixen a explicar les grans veritats. Ho fan com els comediants de la llegua, amb el seu carretó, cantant auques i representants tots els personatges que faci falta, amb un simple tic i algún element d’atrezzo. El Comte Arnau, que tambe van representar fa uns anys té una èpica i incorporant el so en la mateixa rondalla. Ara, en canvi, disposen d’un element central que el trasformen en tot el que faci falta i que és un magnifica talaia per a desenvolupar les regles bàsiques de l’actor itinerant.

Alb el clown que gasten Ireneu Tranis i sobretot Roger Julià I amb la veu de Mariona Ginès hi ha la base suficient per narrar una historia de l’Occitània del segle XVII i de revelar quin és el veritable (i cru) motiu de la cançó de’n Jan Petit. Es tracta d’una crònica negra, i es fa estrany programar-ho dins del cartell de familiar, tot i que hi ha elements que capturen la canalla (el projectil per atacar el petit poblat mou passions) i que acaba sent un element sanguinari. L’humor negre amb caps rodolant carruatge avall obliga a què els mateixos personatges es qüestionin si han d’explicar el final de la peça.

La peripècia dels còmics que narren peripècies deixant entreveure les seves misèries és un filó que Sanchis Siniserra ja havia escrit a Ñaque i també, en certa manera a Ay, Carmela. També el Teatre Nu han provat de fer un carruatge en el que es poden desplegar diferens contes clàssics (degudament revisats per a trencar les mirades heteropatriarcals): Teatre arrossegat de Catalunya. El treball d’aquest trio i la cançó del Jan Petit té una bona connexió amb el públic, sobretot per la implicació dels actors que conviuen amb aquesta contradicció de representar un crim. Veure què bé s’ho passen amb aquesta farsa (caricaturitzada però jugant al distanciament entre els intèrprets i els personatges) és la millor eina de complicitat amb la platea.