Joan Català ha explorat entre les arrels i un cert aire de clown. Pelat és un treball de risc, dur per moments que busca la connexió del públic, primer molt matisadament però a mesura que avança la peça més desinhibidament. Un home entra amb un pal de telèfon de quatre metres d’alçada amb una galleda penjada a una punta. Evita toca l’element que dur sobre les espatlles amb l’avantbraç i, sobretot amb les mans. D’entrada, hi ha un noséquè catàrtic, d’un home amb un element rudimentari, ancestral. Les seves evolucions tenen sentit perquè es produeixen enmig del públic. Potser la plaça de les Nacions no és el lloc ideal per a la primera part de la peça, amb una certa mirada introspectiva però de seguida es converteix en una plaça amable que riu, respon i s’apunta a cada acció que demana l’artista en la segona part. Durant prop d’una hora, el públic segueix aquell personatge sense una trama a explicar però amb suficient densitat com per atrapar l’espectador. És quan hi ha l’entrada dels espectadors agafats, si us plau per força, que el treball desemboca cap a un camp més lúdic, tot i que no abandona mai el risc, la força i l’equilibri. De fet, la peça acaba amb l’artista penjat del pal de telèfon mentre els quatre espontanis aguanten el bastó dret, només subjectant-lo amb unes cordes tensades I convertint aquell element ancestral en una mena de pal xinès.