L’Auditori de Barcelona estava ple a vessar per acollir una Passió de Sant Mateu que segurament passarà a la història: si no és la darrera, serà de les darreres vegades que el director gairebé octogenari (78 anys) Philippe Herreweghe pugi a dalt de l’escenari per comandar, tal una àuriga mitològica, aquest viatge tan personal i íntim com és una Passió de Bach, concretament l’opus BWV 244 (1727). Amb tota la sobrietat que mereix aquesta excelsa partitura, els músics i cantants del Collegium Vocale Gent, formació que ell mateix va fundar el 1970 a la ciutat flamenca de Gent, van ocupar l’escenari tots vestits de negre, una sala —recordem— on van triomfar fa tres anys, amb l’altra gran Passió: la de Sant Joan, i encara uns anys enrere amb les Cantates. Es pot dir, doncs, que el públic de l’Auditori va renovar la seva fidelitat en aquest concert programat per Ibercàmera que qui sap si, malauradament, serà de comiat. Fràgil i alhora amb una gran força interior, Herreweghe va dirigir la formació en total simbiosi amb els músics que semblaven, en realitat, avançar sols de tant interioritzades com tenen les notes del Cantor de Leipzig. Rigor i serietat màximes. Anant al moll de l’os d’aquesta música tan dramàtica, el conjunt va oferir una interpretació que actualitza el sentit del Via Crucis cristià en ple segle XXI i, tot s’ha de dir, amb l’actual virulència de l’etern —això sembla— conflicte al l’Orient Mitjà, el tema fa entrar basarda. D’altra banda, segurament més d’un —ateu o agnòstic— tindrà molt en ment la història de Jesús d’ençà que Netflix programa la sèrie The Chosen, creada i dirigida per Dallas Jenkins, i que aprofito per recomanar perquè apropa al públic en un format radicalment actual el Nou Testament, amb una aposta moderna sense deixar de ser fidel. El ventall de veus solistes era excel·lent i van ser especialment aplaudits, a banda de Guy Cutting, tenor-Evangelista, Florian Sievers, baix-Jesús, i els dos contratenors, Alex Potter i Benno Schachtner. La soprano prevista del cor 2, Johanna Ihling, va haver de ser substituïda per Hannah Ely, que va complir amb el paper, però amb una certa inseguretat. Això sí, el Mestre va anar a saludar-la particularment al final del concert per agrair-li l’esforç. De la seva banda, Sievers va ser un Jesús contundent i expressiu, gairebé maliciós!, mentre que Cutting va narrar la història els esdeveniments sense defallir i amb el to just i una gran projecció, atès que l’Auditori és una sala que es fa gran davant d’aquesta partitura de format proper. Ara bé, el clímax emotiu el van protagonitzar els contratenors amb les seves belles àries, sobretot Alex Potter amb un Erbarme dich d’aquells que posen la pell de gallina, sense oblidar la de la soprano Grace Davidson, un Aus liebe wil mein Heiland sterben de llet i de mel. Malgrat l’edat, Philippe Herreweghe té una agenda ben atapeïda: de fet, va dirigir a principis de febrer al Palau l’Orchestre des Champs-Élysées, aquest cop amb un programa beethovenià, i enllaça aquestes dies les Passions amb una gira d’aupa. Potser per això també se’l veia un pèl atordit. Sigui com vulgui, el seu nom sempre és sinònim de versions justes i denses, sinceres i destinades a perdurar, molt en la corda prostestant, tot i ser Flandes una zona de majoria catòlica.