La proposta d’Albert Coma és de les que se celebra amb un caminar pausat. Programat per moure’s amb llanterna garanteix el ritme lent de degustar cada bri. És un viatge instal·latiu en què cadascú decideix quant temps vol quedar-se embadalit en cada estació. En realitat són com petits faristols de cases d’ocells. Perquè el viatge és de curta volada i constant picar les engrunes de veus, de frases amagades als ventres dels ànecs, del fraseig on abunden els pronoms “aquestes” i “aquelles” que remeten als records íntims, remenant rampoines per casa els avis.

La Zaranda (Ahora tdo es noche, La batalla de los ausentes) construeix els seus espectacles a partir dels elements que els atrapen als seus viatges. Reben una mena de cant de sirena, qe els obliga a adquirir-los i el porten a la seva nau. Allà l’objecte catàrtic pot estar anys esperant que acabi incorporant-se a un espectacle de personatges més aviat incerts i espais buits. I cada element és clau per a la narració de la trama, carregada d’adjectius, de diàlegs surrealistes, de sorpreses estètiques i d’un univers fet per capes de lectura i/o de comprensió. Coma també intueix que els objectes l’han capturat i l’han comminat a fer aquest viatge, que és seu i alhora, de cada visitant. és una ona similar al xiuxiueig de Shaday Larios i Jomi Oligor (La melancolía del turista).

Com a Cases de Xesca Salvà, hi ha l’oportunitat de capturar instant de vida sobre d’una taula o fent equilibris dalt d’un llibre. La presència de l’espectador fa que, sovint, l’element difongui un so i una il·luminació suggerent. Sempre tot a cau d’orella, per no contaminar les altres estacions i per defensar la mirada més íntima i personal. La delicadesa per tocar petits dispositius fràgils obliga a una contemplació especial. Fins que, el final, com un miratge, un cavall silenciós i fantasmagòric travessa el parc i s’endú les restes de paraules, escurant el silenci.

Com quan un cop de fred glaça el so, el temps i l’espai. Màgic.