Party Room sorgeix de la fascinació de Saire pels globus, d’aquells que s’unflen amb heli i que cal portar lligats amb un cordill perquè si no escapen volant. Posats en escena, aporten una qualitat totalment diferent a la del moviment, ja que la majoria s’enfilen cap amunt tots sols, però altres es queden arran de terra i de peu, adquirint personalitat i vida pròpia, relacionant-se amb els personatges a escena (Neal Maxwell i David Zagari). Aquests dos, que vesteixen de blanc i unes màscares del tot inexpressives (vestuari de Isa Boucharlat), també adquireixen una personalitat pròpia, que xoca amb els colors alegres i dispars dels globus, però que es construeixen a mesura que avança la peça. Disposats en un espai circular (Louis Riondel és cap d’escenari), amb el públic assegut en rotllana, es crea l’espai de la “sala de festes”, un espai fora del quotidià, en què personatges i globus s’entretenen mentre els hi és permès. Les llums (Saire i  Vincent Scalbert) i el so (Philippe de Rham), dissenyats amb detall i encert, creen també un efecte d’extratemporalitat i una ambientació en què l’espectador no sap si és part o no del que s’esdevé, però que comparteix unes mateixes emocions, senzilles i reals.