Del minimalisme musical a la radicalitat performàtica. Tanit Plana emergeix entre llençols de plàstic de bosses d’escombraries industrials i balla buscant unes torsions que els helenistes esculpirien provant de generar una certa tensió, i aire de moviment. Si les figures femenines hel·lèniques evoquen una certa pau, com la Venus de Milo, Plana aposta per les torsions de Laocoont i els seus fills. A falta d’enroscar-se amb serps, es baralla amb el llit de plàstic i tensiona les cames amb obertures extremes. Rara vegada el coll manté la verticalitat i el cap queda rebregat al terra fent de punt de suport amb les peus i puntualment els braços.

L’artista, que completa aquesta acció performàtica amb una exposició (que espot veure tot el mes de juliol a i Alalimón Galería del carrer de Mèxic, evoca més que a un part (com insinua el títol), a un treball ingent i ingrat, com una mena de maledicció de Sísif. No hi ha descans i cal construir un niu cada vespre. En un viatge incessant, de continu exili i que no troba repòs, si no més aviat cansament i frustració. En aquest hipotètic part s’hi transmet un dolor emocional més que físic i en comptes de trobar la satisfacció del nadó, apareix la insatisfaccio de la incertesa, del desengany, El cos, quan aconsegueix alçar-se mostra unes espatlles arquejades, unes mans adolorides, una mirada al buit, que convida a intuir que aquest ball tètric correspon al d’un akelarre solitari. S’invoca a la criatura que no apareix. I caldrà seguir vetllant i buscant-lo, esperant-lo cada nit, cada contracció.

El cos nu apareix nu sense provocacions, ni amb la voluntat de trencar cap tabú (Catalina). És un estat natural d’animal que lluita per la supervivència. Sense adreçar-se al públic viu una mena de viatge iniciàtic inacabable, des d’una mena de laberint de plàstics amb forats de cuc. És l’antítesi d’aquella obra plàstica que es pot veure fins al 27 de jluiol al saló dels miralls del Liceu encara de l’artista japonesa Chiharu Shiota que traça en silenci el viatge de la música, que emergeix d’un piano. La nuesa de Palna és unpunt més irreverent,sense arribar a l’embat constant de Juana Dolores (Massa diva…)..

L’Auditori de Barcelona s’ha apuntat a la programacio del Grec enguany convidant a fer creacions a Tanit Plana i Alba Pujol (17 i 18 de juliol). El cicle Dones i Creació de L’Auditori continua amb Marina Herlop (17 i 18 de setembre. Joana Gomila també h havia d’intyervenir l’octure passat però va quedar cancel·lat. L’Auditori juga a hibridar la música amb les arts escèniques amb un programa heterogeni que és una carta blanca de recerca. El programa escenes de L’Auditori proposa inverstigacions a valors emergents. Un exemple és el d’Atrebandes amb el Quartet Brossa que van presentar Coda el 2019.