Exquisida i espurnejant conversa entre dues personalitats cabdals del segle XX, prematurament escombrades d’escena. La dramatúrgia de Jordi Coca és extremament curosa amb la paraula potent d’aquests dos esperits entusiastes, que sabien fer partícips els seus conciutadans de la il·lusió i els ideals que congriaven per una ciutat, un país i una cultura que la piconadora centralista d’encuny borbònic no ha deixat mai de voler destruir. Un parell d’amics brillants, tocats d’inspiració, en un moment encoratjador en què els somnis no només semblaven tangibles ans hom empenyia per fer-los realitat. Era el temps i el país de la utopia a l’abast de la mà, quan semblava que entre tots érem capaços d’enterrar per sempre més la dictadura i el feixisme, quan hom no podia ni imaginar que aquell partit on militaven i aquell diari on escrivien permetria la distopia orwelliana en què ha desembocat l’estat de tort que ens sotmet per terra, mar i aire. Era el temps de les complicitats i de la construcció. La fluïda conversa, amb Bach de baix continu, ens els mostra ben conscients i coneixedors de les realitats que els envolten, de les capacitats i les limitacions, i per això poden parlar de tot i sense embuts: del passat remot i del massa proper, del present engrescador, dels reptes i els entrebancs. Van encarnar l’impuls de la transformació de Barcelona, a la cresta de l’onada olímpica, i en part se’n van sortir. Maragall, com a bon fusterià, entenia que la cultura catalana no és exclusivament la llengua, sinó el que diem amb la llengua (“si parla català, vejam què diu”). Capmany analitzava els sempre problemàtics lligams entre Catalunya i Espanya com la relació entre un fracàs (el castellà d’imposar-se com a nació única) i una frustració (la catalana, de no poder convèncer de les bondats del respecte a la plurinacionalitat). També deia, amb la sornegueria que li era pròpia, que en aquest país els fracassos no tenien cap importància… però és que els èxits tampoc! I així estem, no a les acaballes dels dogmes, com creien els fèrtils conversaires, ans potser a la seva apocalipsi. 

     En resum, una funció per escoltar amb molta atenció, sense concessions a una espectacularitat fàcil, que aconsegueix esprèmer un concentrat poderós i intens del pensament i ordits d’aquest parell de garlaires impenitents. Brindem per ells!