Maria Pagés, com Sílvia Pérez Cruz (Género imposible) fa uns pocs dies té una parroquia fidel a Barcelona. Les dues se l’han guanyada perquè han demostrat tenir un talent personal i una generositat extrema a l’escenari. Pagés, amb els seus moviments de braços que semblen molins de vent quixotescos, remet a les línies infinites de la bona dansa contemporània i l’arquitectura més destil·lada. Amb la pandèmia, ha optat per repetir amb un espectacle de solo només compartint-ho amb un equip de músics. Una peça que pot recordar a l’Entremos en el jardín de l’any passat al Fesutval de Peralada. El seu cos, llarg i cenyit a un vestuari que li deixa lliure els avantbraços fins al colzes i sovint amb un degradat de color que va del negre als colors terrossos. Ara, llegidora apassionada juntament amb la seva parella artística i de vida El Arbi El Hartii, s’han desgranat alguns versos de Lorca (Norma y paraíso de los negros) i de Carl Van Vechten que donen veu a testimonis arraconats en la Nova York del poeta, com ho eren els gitanos en la seva Andalusia de cacics.

L’ofici amb una l·luminació que sempre projecta des del darrere de les fileres de cadenes que empresona als artistes a l’escenari mostra diagonals, retallables zenitals i filtres que pinten la pedrera. Suggerent forma de canviar l’espai (i amb mínims moviments del cor i d’algun banc o cadira. S’hi suma un so que va de la percussió de les caixes i les palmes al plany del violí i violoncel. I, evidentment, el cante i la guitarra, ànima de l’expressió sonora flamenca.

En aquest paisatge, tot és possible, però no tot queda sempre ben argumentat. En aquest sentit, el recital que presenten com un cant al misteri de la caverna (que quan es resol un dilema n’apareix un altre fins a una canvi de pantalla continu) és una possible lectura; la de l’al·legat a la població negra, en podria ser una altra. Pagés és artista i tot el que balla, sempre honestament, emociona i commou. Però a vegades el fil dramatúrgic està més ben armat, que no pas ara. La peça funciona. El final (que no desvetllem) és un bon cop d’efecte. Però el viatge de l’espectador és d’autoconsum, sense uns mínims vímets que insinuin, que llancin mirades i versos que s’emmirallin en l’espectador. En el camí de ‘abstracte baixar al concret puntualment es fa imprescindible.