Lucha EMilia es presenta com una tigressa que se sent capaç de tot. Mica en mica va despullant el seu atreviment i mostrant-se més vulnerable. Potser ja no l’atrau la provocació. Potser ja ha descobert que la veritat s’amaga sota el maquillatge, que hi ha un món més honest en la natura. La corda llisa és el seu equador, el seu canvi de paradigma. L’aparell ha estat des del principi, però fins que no hi puja, no veu la força de la Natura, no assumeix el repte de l’honestedat. Jango Edwards era un clown d’un cor generós incapaç de fer estalvi ni de renunciar a cedir el seu humor per als més necessitats, mentre era inclement amb el Poder. Tenia aquella gosadia incòmoda que trencava amb les mínimes convencions socials, però era tendre com un infant.

Al 2016, Animal religion van emprendre un camí que ara, sembla coincidir amb aquest treball. Quim Giron va impulsar Sapiens zoo, una peça brutal, carregada d’imatges, però amb un relat tan fragmentat que acabava esdevenint una mena de caos. Ara, Lucha Emilia ensenya la seva evolució, renunciant a ser amable, empàtica, per esdevenir molt més callada, introspectiva. Potser el seu viatge és cap a una animalitat més passiva. Com un viatge al respecte pel Medi. Pujant-se als arbres per protegir-los. Com a Chipko. Entenent una connexió molt més d’escolta i molt menys de soroll. Potser el problema és que la radicalitat dramatúrgica abandona l’espectador. L’intens viatge interior (que es pressuposa) hauria de deixar unes fites més clares per entendre i empatitzar amb l’artista sense necessitat de donar-li un taló en blanc a la seva interpretació. Lucha Emilia és decidida i radical. El seu camerino indica cap a on va la seva transformació que va d’un ego orgullós a una veneració religiosa i, finalment, a un despendre’s de tot per tornar a l’animalitat.