Ara que la societat moderna es troba novament atrapada entre dues guerres de final incert que la toquen de prop —la de Rússia i Ucraïna i la d’Israel i Palestina—, escoltar la veu d’un jove de dinou anys de Cardedeu que parla del 1937 com a testimoni de primera línia de la Guerra Civil és un atzar tràgic que no permet oblidar que aleshores mateix estan caient obusos a la línia de front del Donbàs, plovent bombes sobre poblacions de la franja de Gaza, esclatant coets de llarg abast sobre les urbs d’Israel, comptant morts civils dels uns i dels altres per centenars, assumint amb impotència imatges domèstiques de la guerra, com totes les guerres, salvatge i terrorista.

El protagonista d’aquesta peça de cambra, «Papers de la guerra», va ser enviat al front d’Aragó, ferit lleument i hospitalitzat prop de València i destinat novament a Madrid. La seva veu de fa més de 85 anys ressona com un crit més feridor ara del que ressonaria si quan es desembolica el feix de “papers de la guerra” de l’avi Castells es pretengués fer només un exercici de Memòria Històrica.

El muntatge «Papers de la guerra» és una altra aproximació que l’actor Pau Vinyals fa al moll de l’os de la història que tenim més pròxima —perquè no ha estat ben tancada i perquè hi ha els últims supervivents— després que fa dues temporades colpís també els espectadors amb la seva autoficció «El gegant del Pi», primer en un relat radiofònic i després en teatre, on destapava el passat franquista del seu avi i on reflexionava sobre el gen feixista que hi ha impregnat en la societat moderna.

Ara, Pau Vinyals se situa a l’altre bàndol, el dels perdedors, i el que fa és posar-se en la pell de Pepe Castells i Pubill (1918 – 1993), el pare dels germans escenògrafs Josep i Jordi Castells, que juntament amb el nét, Lluc Castells, han volgut recordar la memòria del patriarca de la família a partir dels seus escrits, cartes, dibuixos i dietaris trobats per atzar, un cop ja mort, i escrits des del front, adreçats principalment a la mare i als germans —orfe com ja era de pare— que es converteixen en un testimoni singular i emotiu, sincer, sense aspiracions literàries, però ric de matisos plens de sensibilitat, sobre la seva mirada de la crueltat de la guerra, de l’enyorança del jove que s’ha fet home sense previ avís, dels moments de por, de tristesa, de veure’s en risc de mort, dels moments de frustració de la victòria en un paisatge erm on no hi ha ni un bri de males herbes i dels moments de lucidesa, de ganes de viure, de la redescoberta de la felicitat quan albira uns arbres fruiters, quan viu sota una nit estelada, quan veu un paisatge verd i esponerós, quan trepitja unes muntanyes acollidores, quan després de mesos de patir fam, assaboreix un menú casolà que li sembla de cuina d’hotel de cinc estrelles, quan s’està convalescent a l’hospital prop de València, o quan confessa que no vol tornar al front i aconsegueix quedar-se a la comandància de Madrid en unes feines d’oficina, fent dibuixos, arxivant papers, o encara quan diuen que Barcelona ha caigut, que els feixistes han guanyat i admet que el cor li diu que gràcies perquè la guerra s’ha acabat.

La història rescatada de l’oblit per la família Castells enllaça amb tantes i tantes històries silenciades de famílies que no han pogut recuperar mai més les restes dels seus avantpassats i ni tan sols alguns dels seus records. L’avi Castells va segellar el feix de cartes i escrits de dietari i els va anar guardant zelosament passant-los d’un amagatall a un altre perquè no els hi trobessin, almenys en vida. O potser perquè, mentre es mantenien sota pany i forrellat, no se’n perdia la força del record.

Des del dia 7 de desembre del 1937, quan el jove Castells deixa la família de Cardedeu, cridat a files per fer la guerra, el relat passa per la desolació cronològica del 1938, tant al front com a la reraguarda, i acaba després de l’abril del 1939, quan caiguda ja Barcelona des del 26 de gener, l’agonia de l’opressió del feixisme vencedor s’allarga encara fins al mes d’abril.

Pau Vinyals és un actor d’una expressivitat que fa tremolar. La seva mirada rubrica moltes de les expressions. Sembla com si les llencés a l’aire i se les quedés mirant com fugen i s’escampen com si fossin desenes de petites bombolles d’aigua i sabó per acabar esclatant.

La seva interpretació de «Papers de la guerra», de la qual ell mateix ha fet la dramatúrgia i s’ha autodirigit conjuntament amb Rita Molina Vallicrosa, compta amb l’acompanyament silenciós, sobre la vella tarima de l’obra «Coralina, la serventa amorosa», d’un teló gegant a mig pintar, que reprodueix un dels paisatges que van anar a captar els Castells, al Maestrat. Un dels germans escenògrafs Castells el remata a aiguades, amb estil mironià, fins a l’escarritx final de la sang de la derrota. Els efectes de so, la il·luminació, la modulació interpretativa del mateix Pau Vinyals configuren una peça de cambra amb una partitura que és un cant antibèl·lic, que s’escolta més oportú que mai.

Pau Vinyals és la veu de l’avi Castells, però també podria ser un dels néts d’ell. Els germans Castells són els fills, però també podrien ser els avis dels néts que furguen en la història. No és tan important qui és qui sinó qui diu què. A «Papers de la Guerra» hi ha una interrelació generacional quan es desvelen secrets com els de Pepe Castells i Pubill, el noi de Cardedeu que dibuixava ja de petit i que va haver de fer la guerra d’adolescent. Secrets que van començar a escriure’s prop de Terol, a La Puebla de Híjar, esperant un tren de soldats a l’estació. Secrets que va continuar segellant per camins i trinxeres. D’aquells secrets que queden impresos per sempre en un paper esgrogueït pel pas del temps. Secrets que van ser escrits amb portaploma i plomí i esquitxats amb tinta negra. (…)