Paloma de parque

El que vindria a ser una monologuista que es riu del seu patetisme i que sap cantar cançons pop enganxadisses. Així és Clara Ingold, que des del seu món kitsch, apel·la a una denúncia farsesca del consumisme (ai, Ikea), de l'ostracisme de la pandèmia, i, és clar, de somiar en convertir-se en un colom despreocupat del parc. Si el món pateix avui l'amenaça dels humans, ella prefereix fugir-ne i donar el protagonisme als coloms (ben bé com Sfumato). En un monòleg de brilli brilli que, per moments pot recordar la Glòria Ribera de Parné, va desgranant els seus traumes, que són els d'una noia que ha patit la perversitat del discurs únic de la bellesa perfecta. Els pèls, el físic, la capacitat de seduir amb una caiguda d'ulls han estat exercicis que l'han arraconat al mirall del lavabo. Fins que les seves dèries i vergonyes, s'han converttit en l'arsenal pels seus espectacles. Perquè es pot riure d'ella mateixa i caicaturitzar el ridícul de qui creu en aquest relat perfecte. Ja ho diuen els Manel que Els guapos són els raros.Albert Pla, també és un personatge, de nas prominent i intel·ligència afilada. Que li agrada anar en contra de les imposicions socials i procura ridiculitzar-ho i viure alliberat. I que canta, o rasca una guitarra en una mena de rancho mexicà .Clara Ingold, per la seva banda, interpreta en castellà (tot i que s'intueix un accent balear, divertit) i apel·la sempre a la sorpresa, sigui amb els seus monòlegs o amb la seva extensió al YouTube. Si Albert Pla es divideix com a cantant (Rumbagenarios), monologuista de pega (Projecte PP) i col·laborador audiovisual (Natura sàvia) Ingold sembla ajuntar-ho tot en una mateixa coctelera i barrejar, és la seva recepta gastronòmica en la que, quan pot, entre esgarip, comentari escatològic i cançó pop hi deixa anar una alenada d'intel·ligència, de denúncia militant. Ara, quan al final del show comença a estirar el coll i fer el canvi de guàrdia d'un soldat amb les cames, en realitat caldria dir-li que, en el món animal, sempre són els mascles els que pavonegen per persuadir la femella. Ara a Ingold, com a Pla, que no els importa el gènere, si no la llibertat, els deu tenir poc preocupats saber si representen el mascle persuasiu com la dona de fer feines amb una mena d'hàbit esfilagarsat. El seu humor és rural, despreocupat, com el d'en Peyu (L'il·lusionista) i els de Teatre de Guerrilla (EEUUropa). Com El de les Llordes. El glamour s'escola per l'aigüera.

Paloma de parque és un stand up comedy amb perspectiva femenina i feminista, que no dirigida exclusivament a dones. Totes i tots estem acostumats a veure monòlegs sobre collons, penis o ereccions, però no tant sobre la depilació del cony, la incomoditat del tanga, la influència de la pornografia o la dependència emocional. Temes compartits per totes, encara que la major part de les vegades només es tractin en cercles d'intimitat femenina. Trencar el sostre de vidre també és posar aquestes qüestions al centre encara que sigui a cop de rialla. Perquè entre broma i broma, la veritat ressona. I perquè en el món de l'humor, les dones (també) són minoria.En aquest espectacle Ingold combina diverses disciplines. Parla, canta (val a dir que amb alguns problemes de so que fan que a vegades no s'entenguin bé les lletres), interpreta diversos personatges i fins i tot manipula titelles. L'artista juga a l'humor estripat, i tot que en alguns moments abusa de la sobreactuació, ho compensa amb l'honestedat amb què es mostra a si mateixa i a les seves contradiccions. Perquè les creences feministes xoquen amb comportaments heretats i adquirits que portem molt a dins: l'addició al romanticisme, les inseguretats, la submissió. Com diu a la funció, tothom té el seu paquet de traumes transferits. Hi ha qui els guarda, hi ha qui els treu a passejar i hi ha qui els utilitza per fer-ne espectacles. Si aixecar tu sola una platea ja és difícil, encara ho és més quan exposes les teves pròpies vulnerabilitats i te'n rius. Ingold no només s'hi atreveix, sinó que aconsegueix que la platea les coregi amb ella.En un món sobresaturat, Rigoberta Bandini vol ser una perra i Clara Ingold una paloma de parque. Perquè una vida sense preocupacions aparents sembla un oasi davant de l'ansietat dels nostres dies. "Sin embargo soy humana y me he quedado aquí encerrada, componiendo cancioncillas sin parar", diu la Bandini. Ja que hi som, creen, riem, compartim les nostres penes i intentem passar una bona estona.