La companyia Les impuxibles (de les germanes Clara i Ariadna Peya) tenen un intens recorregut dramatúrgic en què la musica i el moviment es reivindiquen, sovint, per sobre de la paraula. Sovint, prenen forma de musical ((A)murs, a love story o Limbo, per exemple).L’espai per a la paraula, per a poder explicar bé les frustracions dels personatges, va anar apareixent amb l’Aüc, n què també hii intervenia l’acrriu i directora Carla Rovira. Ara aposten per una peça amb un piano central (indispensable, i que transmet sempre un devessall d’emocions i sonoritats) i una estructura que l’ennvolta i que està ple de pilotes de tennis. Aquest joc de paraules pain (dolor) i ball (pilota) pretén fer evident la metàfora que cada pilota representa un capítol de frustració personal.

En aquest treball, Helena Gispert, Clara Peya i Ariadna Peya, ballen i expressen uns textos poètics (amb l’aportació pròpia i d’altres firmes com l’escriptora Bel Olid) en els que revelen aquesta dificultat a sentir-se lliures. Hi ha la coreografia brusca, de notables desplaçaments i esforç físic; hi ha els loops al piano que es combina amb el rebotar de les pilotes sobre una planxa microfinada; hi ha la forma de presentar un treball honest de manera bruta, sense polir. L’accés a actuar al carrer no ha diferit en gaire el seu llenguatge. Potser, això sí, per primer cop, usen un element escenogràfic icònic, a diferència dels treballs anteriors. És una estructura que pot donar més joc encara i que permet donar nous plans a la representació. Els textos, poètics, es planyen per la dificultat a fer realitat els seus somnis a prendre’s la llibertat a complir aquests desigs. L’alliberació metafòricament arriba en un sorprenent final. És segurament, aquest, l’element que millor ha transportat Les Impoxibles de la representació amb quarta paret a una certa interacció amb el públic que l’envolta.