Enèsima incursió de Núria Guiu al relat malaltís de les xarxes socials, en aquesta primera presentació d’un muntatge en procés de construcció. Després de lluitar contra l’algorisme de Tiktok (Cyberexorcisme), de buscar l’espiritualitat a Internet (Spiritual boyfriends), de divulgar la seva conferència performativa que vinculava els seus estudis d’antropologia amb les danses virals i el budisme (Likes), ara relaciona les xarxes socials amb les reproduccions fotogràfiques de pacients d’histèria. En els dos casos, s’hi estableix un relat (o diagnòstic), un moviment (o fotografia de la pacient que reproduïa la forma corporal en un set, quan havia superat la crisi durant un minut per retratar els efectes) i una música viral (o un so).

Expressada la tesi, Guiu fusiona els moviments captats amb les fotos de fa un segle amb retrats per agradar a les xarxes. Sigui al perfil de l’Instagram, o al de Tinder. Com a The place d’Eléctrico28, però a partir d’un col·lapse d’informació a gran velocitat, es juga a passar per la pantalla tot alhora, ressignificant codis. La Veronal també hi va jugar molt més pausadament a Islàndia. Com Pere Faura a Sin baile no hay paraiso, amb una mateixa composició musical (sigui clàssica o pop) es pot ballar amb estils de música diversos quadrant la coreografia. Guiu, com a científica, il·lustra, exposa una realitat als ulls de la societat.

Aportant aquesta mirada acrítica sembla que aprovi aquest univers de tòpics visuals. Probablement, seria més interessant si utilitzés aquesta analogia com a metàfora i aportés una reflexió a la qual pogués empatitzar també les persones poc actives al metavers. Ara, certament, això l’exposaria a ser titllada a donar respostes simples al món complex de la relació a través de les xarxes socials. En tot cas, veurem com es completa aquest treball en procés.