Orsini

La companyia La Solitària han aconseguit accedir a la Sala Tallers del TNC. Tot un èxit per a una companyia que presenta treballs de molt diversa dimensió i que compta amb tres actors com a caps de cartell inqüestionables: Júlia Barceló (Aüc), Pol López (El curiós incident del gos a mitjanit) i Pau Vinyals (Suite. TOC Núm 6). El text d'Aleix Aguilà (dramaturg de referència del grup) té la mirada escènica de Xicu Masó (L'encarregat). En aquest Orsini, hi ha un salt mortal de compromís. Amb una posada en escena aparentment intranscendent (uns adinerats hipsters que volen passar-se de healthy i celebrar el seu casament en una masia al Cadí), la història es va trencant per revelar el veritable cor de la trama: la necessitat d'una revolució que trenqui amb els rols apresos, amb les convencions socials, amb la hipocresia política. Orsini és el nom de la bomba que va esclatar al Liceu. Un atemptat a Les Rambles com, el que el mes d'agost del 2017 es va viure, amb molta més mortaldat i que va ser provocat només amb un vehicle atropellant gent pel passeig. Com a El Chinabum la por retorna a l'escenari, amb un lleu record del 17A.  En el fons, els assassinats no resolen res als que els provoquen. És, això sí, un crit desesperat al que ells consideren que és una injustícia. (Estigui tenyit de política o de religió). La desigualtat social és evident i la violència és la via per fer-la visible allà on giren l'esquena a aquella situació. L'espectacle no justifica per a res atemptar contra víctimes innocents però incideix amb la responsabilitat de tothom d'escoltar els desvalguts. Potser el problema és que, a la frescor dels tres joves que s'escapen del brogit de la festa i retroben connexions a la seva infància inverossímils, se li vol donar una forta càrrega transcendent, que no acaba de quallar. EL públic queda desconnectat entre els dos costat d'aquest espectacle: el pastoral i el tràgic. Segurament el millor personatge que guanya aquest embat és el de la misteriosa cambrera (Míriam Alamany, el personatge més solvent, repetint una interpretació que domina, com a Vells temps). La Solitària coincideix en La Calòrica en presentar un quadre desolador. Si La Calòrica es queda en la part del riure més primari (Els ocells), la Solitària intenta fer el salt de la comèdia de situació al drama. Se'n surt només a mitges però demostra una intenció molt més punyent. I es mereix una forta palmada a l'espatlla. Aquella Quietud salvatge (Maldà, 2104) es rebel·la amb molts més decibels. S'ha de donar veu als que pateixen per evitar que el dolor creixi, i s'escampi amb forma de violència.

Als Pirineus, al cim d’una muntanya pelada des d’on s’albira el Pedraforca, s’hi celebra un casament entre fills de casa bona. Un dels convidats, en Nico –força torrat i amb problemes d’identitat sexual– s’allunya de la festa per mirar de refer-se una mica. La Cèlia, una actriu amb més èxit professional que sentimental, el segueix i, poc després, s’hi afegeix en Guillem, pagès arrelat a la terra i amb tanta consciència de país com imaginació. No s’havien vist mai, però els ha tocat compartir taula i semblen iniciar la coneixença a través d’una mena de conversa monologada que barreja tons etílics, records d’infantesa, reflexions patriòtiques, crítiques a determinades convencions socials... que creen situacions enginyoses, divertides i aparentment absurdes, però no gens banals ni gratuïtes. L’arribada de la cambrera, Victòria, anunciant que una vaca ha caigut a la piscina i la desaparició d’una nena enfosqueix l’escena sense diluir tampoc aquest punt surrealista que la fa tan atractiva. L’obra d’Aleix Aguilà es planteja com un complex engranatge multidireccional que juga amb diferents unitats temporals i espacials que van i venen, se sobreposen i es contraposen tot creant una certa confusió, sobretot si no es disposa d’un mínim d’informació que ens permeti establir ponts, com ara recordar que Orsini és el nom d’un tipus de bomba dissenyada per Felice Orsini, la primera de les quals fou llançada pel seu mateix creador contra Napoleó III i la seva esposa quan anaven a l’òpera a veure Guillem Tell el 1858, i que Santiago Salvador va utilitzar 35 anys més tard en l’atemptat al Liceu, curiosament durant una representació de Guillem Tell. Aquesta òpera de Rossini, doncs, és a la base d’Orsini i, de fet, seran molts els moments, com el del mateix començament, en què s’establirà un clar paral·lelisme entre ambdues. Ara bé, el dramaturg gironí també hi introdueix el seu temps, la seva gent i les seves preocupacions –que són els actuals–, de manera que se’n pot fer una doble lectura. Després que la bomba esclati, l’obra fa un tomb substancial: les cendres omplen l’escenari i els seus protagonistes, esmicolats com el paisatge que els envolta, revelen una nova identitat: el desconcert encara és més gran. Com el que regna en aquelles –i en aquestes– circumstàncies. L’atemptat ha alterat la ficció –l’obra, la festa, la representació–, i la realitat dels qui l’observen que, en el fons, estan representant un altre “paper”. Una alteració que no només hauria de servir per somoure els estrats socials sinó també les consciències individuals. Tot aquest entramat arriba a bon port gràcies a la bona feina dels seus quatre intèrprets dirigits per la decidida mà del seu director. Xicu Masó sap conduir-los cap allà on vol i cap on demanen uns personatges alhora estranys i propers, realistes i somniadors, febles i decidits... Pau Vinyals recrea fantàsticament el procés de metamorfosi d’un personatge complicadíssim que fàcilment hauria pogut acabar rodolant pel pedregar; Pol López, i la seva peculiar i recognoscible expressivitat física i oral, és un Guillem visceral, defensor de la llibertat i dels seus ideals, però molt més insegur en el terreny personal; Júlia Barceló, vital i seductora, omple l’escenari i, finalment, Míriam Alamany, mostra un cop més la seva capacitat interpretativa construint una Victòria sòlida i enigmàtica que s’erigeix com a veu del proletariat real.

Potser no s'entén prou però és divertida, descarada, desinhibida, brossiana, simbolista i, en certs moments, surrealista i tot. I sempre molt ben interpretada. La imatge d'una vaca de bona pastura caiguda a la piscina en una festa de casament d'upa és impagable. I els espectadors de teatre tenen molt poques oportunitats de fer anar la imaginació i crear un imaginari que l'obra continua estimulant ja sigui amb l'evocació de la mirada d'un paisatge o dels records d'un passat.L'obra «Orsini», d'Aleix Aguilà (Girona, 1977) juga a cavall de l'òpera «Guillem Tell», de Rossini, l'efemèride de la bomba del Liceu del 1893 i els fets més contemporanis com el que la boda de ficció tingui lloc el 2 d'octubre del 2017, quan el procés d'independència de Catalunya ja s'ha fet i desfet com un bolado, o en el moment que el record dels atemptats de la Rambla i de Cambrils de l'estiu d'aquell mateix any encara és molt present.«Guillem Tell» és una òpera romàntica on el personatge lluita per aconseguir la llibertat del seu poble. Hi ha una boda i una festa a l'alta muntanya, els Alps suïssos. «Orsini» és també, en certa manera, una obra teatral romàntica —o pseudoromàntica si voleu— on també hi ha una boda a la muntanya, la Cerdanya pirinenca amb Puigcerdà al fons. Els personatges de «Guillem Tell» viuen l'angoixa pròpia del romanticisme de l'època. Els personatges d'«Orsini» viuen també el desconcert angoixant del seu moment.Guillem (l'actor Pol López, extraordinari com sempre o potser encara més) és un pagès de la terra, que defensa els seus fruits, que estima amb devoció el paisatge, que es meravella del país que li ha tocat en sort, que canta al Canigó i el Pedraforca com un mossèn Cinto modern. Nico (l'actor Pau Vinyals, més misteriós i suggerent que mai) vesteix d'etiqueta, esmòquing, llacet i mitjons vermells, és un treballador, diu, del sector de la "gestió de residus", és a dir, condueix un camió de la brossa, i destapa la seva doble personalitat sexual quan, de cop, passa a identificar-se en femení i s'encimbella al capdamunt quan, sobre una de les tres masses de roca de l'escenografia, taral·leja «No soy de aquí ni soy de allá» com una ànima en pena d'Alberto Cortez sorgida d'entre les pastures.Cèlia, una actriu coneguda però que viu la seva frustració personal (l'actriu Júlia Barceló, la interpreta pletòrica) es mou entre els dos personatges, xampany a flor de llavi, enmig d'un desconcert notable perquè tan aviat es deixa emportar pel misticisme de Nico com per la passió salvatge de Guillem.I quan el trio ha pres forma, hi farà cap Victòria, una cambrera o assistenta de la boda (l'actriu Míriam Alamany) que aporta un toc d'humor (aquí apareix la vaca de la piscina) i un toc d'incògnita dramatúrgica mai aclarida (¿ha desaparegut una nena?), que revifa la revolta d'entresegles XIX i XX i que lliga amb la memòria de l'anarquista Santiago Salvador, el que en la funció inaugural de la temporada del Liceu del 7 de novembre del 1893, amb «Guillem Tell», va entrar al teatre amb les dues bombes Orsini al pit, per llançar-ne una durant el segon acte —vint-i-dos morts i la malastrugança de la fila 13 que ha perseguit el teatre— i va llençar també la segona, que no va arribar a explotar i que —no siguem escèptics ni descreguts i conservem un cert romanticisme— deien que es conservava al Museu d'Història de Barcelona amb les seves característiques punxes —el que escriu va tenir precisament “l'honor” d'aguantar-la a la mà arran de l'elaboració d'un reportatge sobre el centenari de la bomba del Liceu— tot i que, fa uns vint anys, l'historiador Lluís Permanyer va fomentar el dubte dient que n'havia localitzat una altra que potser podia ser realment la pretesa segona bomba del Liceu.Per viure i veure «Orsini» cal que els espectadors es deixin anar entre aquest devessall de sentències que s'hi diuen i potser no s'entenen i sentències que es deixen de dir i s'entenen sense dir-se. «Orsini» fa una apel·lació constant a rebobinar en la memòria de cadascú, la més llunyana i la més pròxima. S'hi escolten lemes populars i reivindicatius que de seguida s'identifiquen amb els que s'han escoltat al carrer els últims mesos arran de la sacsejada política catalana. S'hi fa, si es vol, una segona lectura reinterpretant-ne la lletra menuda. I s'hi qüestiona el paper del teatre, que no és mai sobrer de fer-ho.La direcció de Xicu Masó ha superat la maroma que li ha posat l'autor i que cal traspassar amb equilibri i de puntetes, ni que sigui amb els ulls embenats. La interpretació del quartet és de primera. L'obra, d'autoria jove de la generació de la quarantena, és agosarada i té el mèrit de situar-se fora del costumisme modern que altres col·legues de la seva generació expandeixen. Ben mirat, «Orsini» és com un esclat d'Orsinis en plena platea. La primera explosió crea el caos. La segona deixa tothom en la incògnita de saber què hauria passat si també hagués explotat. (...)