Operíssima, que es pot veure al Teatre Apolo fins demà, beu d’aquella bona intenció de fer una aproximació a l’òpera, des de la simplicitat de 10 músics (piano inclòs), quatre solistes i tres ballarins, amb Núria Serra (L’aneguet lleig) que alterna la dansa i la narració. Una aproximació al gènere líric, que podria ser una òpera en versió concert amb un cos de ballarins que amplia l’espectre.

Juguen amb les àries de bel canto que permeten lluir les refilades de soprano, mezzo, tenor i baix. L’orquestra, instal·lada a fons d’escena dalt d’una tarima deixa espai a les interpretacions dels músics i dels ballarins amb la dificultat del director de donar peu a músics i cantants que els té banda i banda. És un interessant exercici comprovar com la batuta i l’expressió del rostre (quan està de perfil en aquesta navegació a dos fronts) equalitza violins, piano, i sobretot, veus solistes.

La tria de les àries fa un viatge a amors, enganys i desenganys romàntics. No hi ha els grans himnes com el brindis de La Traviata, per exemple, per la falta de cor. Són peces isolades que remeten més a una mena de càsting per premia el millor cantant del Concurs de Tenor Viñas, per exemple, que d’una peça enfilada coherent. És cert que hi ha una narrativa que mira de contextualitzar la situació de l’escena i unes coreografies que complementen les obertures musicals, principalment, alhora que es cuiden d’entrar i treure elements d’attrezzo.

Altres cops, les aproximacions a la lírica s’han fet des de l’humor en format de Cor i cant a cappella amb mímica (Operetta, de Cor de Teatre) O d’un joc mímic amb els músics i solistes que s’hi presten (Hop!era, de Jordi Purtí). Ara, amb NS dansa, el moviment és molt més vaporós. No hi ha puntes de ballet ni tutú, però sí malles i puntuals portés clàssics. Ara, la comicitat que s’intueix del director musical, Fernando Álvarez, podria ser un element a jugar-hi.

És cert que no cal l’espectacularitat del gran format amb l’orquestra simfònica el cor i uns decorats de gran transformacions de volum, però, per accedir a la intimitat de l’òpera, cal fer un pas més: Sentir una veritat dramàtica dels intèrprets, que expressen un patiment més que un lluïment vocal, comprovar la puresa de la veu i del moviment condensat, intens, com els breus instants de dansa espanyola que repiquen a la Carmen d’aquesta proposta.