En un espai tancat de vidre, una terrassa d’estiu desocupada encara en ple mes d’abril i amb el públic situat al voltant, a l’exterior, Eulàlia Bergadà ha estat l’encarregada de la inauguració del Festival Sismògraf 2018. La primera impressió de bitxo raro observat des de la distància lliga molt bé amb la imatge que enguany la trobada anual d’Olot ha escollit: un xai verd. I és sens dubte un dels sentits des dels quals es pot llegir la situació actual  de la dansa professional: gent entestada en fer-se mirar. Altres disposats a mirar-los.

Però la dansa que reivindiquen al Sismògraf i aquella que molt bé representa l’Eulàlia és un fil de continuïtat: entre la tradició i l’actualitat; entre els mestres i la sala de ball; entre els artistes i els espectadors…

Balla aquesta primera part de l’espectacle, accentuant el sentit inaudit, d’estranyesa per aquella posició on la dansa s’hi troba. Però sempre feliç de fer-ho. En moviments circulars, desplaçant-se en el sentit més clàssic, en grans projeccions del cos; com generant una intimitat exclusiva entre cada cantó del vidre, que s’anuncia en un breu fragment de text amb agraïments de l’inici de la peça i amb la música en viu de Marc Naya, amb certa gravetat però divertit amb la seva disfressa de papallona.

I és que la dansa, abans que res, és cultura popular. I la coneguda cançó En Joan Petit Quan Balla serveix per trencar aquella barrera del vidre: l’autèntic objectiu de la composició. Ballar i mirar com ballen. Totes dues coses. I ja finalment amb les portes obertes de l’espai, el públic passa a formar part de l’espectacle. 

És la manera com el Festival saluda als artistes, programadors, periodistes, crítics i públic tots ells. Amb l’agraïment per una trobada de bitxos raros que reclamen, de fet, no ho són pas tant.