Josep Maria Miró
ens embarca en un viatge acompanyant una parella de turistes barcelonins a les cataractes
d’Iguaçu, frontera natural entre Brasil, Paraguai i Argentina. En la seva
trajectòria, Miró ha explorat el tema del viatge a La dona que perdia tots els
avions (2013) i també a Fum (2014). L’autor osonenc sembla sentir-se atret per
la “desubicació” dels seus personatges, situant-los en espais remots,
fronterers i estranys. En aquest cas estem davant un plantejament que recorda
el d’una road movie, l’important no és la destinació sinó el viatge en ell
mateix. Aquest viatge comença en un punt fronterer cap un indret no definit, ni
programat. La parella formada per Lina Lambert i Pablo Viña improvisaran, per
separat, un viatge que els durà a topar amb els seus propis retrets i les seves
pors. Pel camí aniran trobant diferents personatges, tots interpretats pels
argentins Eugenia Alonso i Esteban Meloni. Gabriela Izcovich fa una posada en
escena essencial, despullada de tot artifici teatral, confiant a l’elenc la
missió de traslladar amb la paraula l’ambient d’angoixa, por o desesperació en
el que es mouen els personatges principals. Subjugats pel misteri que els
envolta, Lina Lambert i Pablo Viñas ens porten a un espai mental de boira
densa. Eugenia Alonso i Esteban Meloni esdevenen llums d’emergència per conduir
els passos decidits o vacil·lants de la parella. Es fa inevitable pensar en
aquell llunyà Faros de color que ens va donar a conèixer Gabriela Izcovich i
Javier Dualte al Festival Internacional de Teatre de Sitges i més tard va
passar per la Beckett (2000). Han passat uns quants anys, però Izcovich conserva
aquella idea de donar als actors el paper principal de l’espectacle i deixar
que sigui l’espectador qui conformi l’univers literari complert. Això no treu
que la il·luminació jugui també un paper important dins la peça: com no podria
ser altrament, la il·luminació de Maria Domènech juga a favor del propòsit de la
direcció fent un ús magistral dels focus de retall. La composició musical de
Lucas Fridman acaba d’arrodonir un espectacle que, més enllà dels seus tints
dramàtics i la tortuosa recerca dels seus personatges, és tota una lliçó
interpretativa.