Carlota Gurt  situa els personatges d’Estètica i massacre en un mirall invisible adreçant-se al públic i preguntant sobre quins límits cal posar a la cura del cos i de la higiene. Si està vist que avui hi ha moltes més botigues d’ungles que llibreries, es lamentava l’autora, també és cert que tothom vol causar una bona impressió als altres i, per això, l’outfit és imprescindible. Com més cors queien (aquells que Losinformalls disparen a Perdón) en els articles i les imatges a xarxes del protagonista, més gran és la distància amb la seva parella, que pren el camí oposat. Fins al punt que l’un avergonyeix tant l’altre que la ruptura és imminent. La música de Carles Prat és juganera i la direcció d’escena d’Oriol Pla (Travy, Gola) permet que l’ambient de parella feliç es vagi esquerdant, sense perdre el to de la comèdia patètica. Els cors semblen no tenir límits com tampoc l’ànsia de l’influencer per tal de guanyar seguidors i afinar més el seu perfil. La vergonya aliena omple maletes i provoca la caricatura que tensa el llibret (intel·ligent) i la posada en escena.

També és vergonya el que sentia la filla d’una mare que reaccionava amb excentricitats davant les seves companyies d’institut al bar Kempes. Clàudia Cedó insisteix en les repercussions de ser mare amb diversitat funcional i amb la relació que es té amb els fills (com ja havia insinuat a Mare de sucre i Els àngels no tenen fills). Ara, amb la música de Sirah Martínez, fins sembla sentir les corredisses silencioses de les paneroles. Judit Pardàs, d’Escenaris Especials, ja cantava a Fantàstic Ramon; ara adopta un paper tan entranyable com incòmode: és la mare morta que rebia el menyspreu i la burla de tothom. La seva dignitat supera els prejudicis dels altres. L’actriu es diverteix, amb un somriure radiant, dirigint els músics a l’esquena de Nèstor Bayona en aquesta proposta de la directora Mercè Vila Godoy (Lo nuestro). El pis esventrat, els coixins de ganxet, la nevera i les taules sempre amb molles pensant en els insectes preferits de la mare no superen els records de les seves aventures a El Corte Inglés del títol (La vergonya, la panerola i El Corte Inglés). Al final, com Mario Banushi a Mami (que s’ha pogut veure aquestes dies al Mercat de les Flors també dins del Festival Grec), la vergonya és no haver-se estimat la mare per sobre dels prejudicis dels altres; ara que ja no la pot abraçar i que ha de resoldre l’arruïnada economia familiar.

La tercera aventura, Ikaria, és la més delirant. La trama barreja unes turistes que viatgen a Grècia perquè una d’elles està enamorada d’un pastor de cabres i vol tenir un fill amb ell. És una peripècia que ha escrit Anna Pazos, amb una música d’Ariadna Alsina, en què un piano, un violoncel i una arpa han de desdoblar-se en un desplegament musical que fa salts argumentals. El vestuari dota de vestits també cremats pel sol fins i tot pel director Daniel Huertas. Berta Prieto (Del Fandom al troleig) juga amb un tercer intèrpret (el pastor) que connectarà amb les dues guiris torrades pel sol de l’Olimp. I és que aquest ésser sembla tenir una obsessió per fer complexes gravacions per a les xarxes i alhora té alguna referència amb el vol d’Ícar, aquell que va volar amb unes ales per escapar-se del laberint però, impressionat per l’invent fet de plomes i de cera, va desoir el seu pare, Dèdal, i en apropar-se massa al sol va caure al buit amb unes ales que es desfeien per la irradiació solar. Sobre la jugada d’enamorar, Pazos preveu l’estratègia de la noia espavilada. L’amor arriba a una temperatura suficient per concebre un fill i també per socarrar l’illa. Cap ramat sembla que podrà sobreviure, com en els incendis de la Mediterrània. Els vídeos del pastor (novament un presumit a l’Instagram) contrasten amb la presentació del vídeo que Salvador Sunyer va fer per Temporada Alta amb un pastor grec el 2015 .

Aquesta opinió només es donarà per compensada si hi pengeu un cor en l’entorn digital. Ironia sarcàstica d’un món que només sembla moure’s a cop de m’agrada i retuits. L’òpera contemporània posa el termòmetre a la malaltia crònica de la societat actual.