Of Man and Beast

Quants Billy Elliots de dansa contemporània sortirien si els nens veiessin més ballarins com els de Chamaleon? Hi ha una rudesa bella en el moviment d’aquesta companyia que arrebossa delicadesa i fortalesa a través del moviment. La dansa és un cosa d’homes com de dones i aquesta companyia de Manchester ho té molt clar. “Of man and beast” d’Anthony Missen –que és una adaptació de carrer d’una obra més llarga, “The Beauty of the Beast”– ens convida als rituals d’un grup d’homes; des dels primers contactes amistosos a un test de “masculinitat” per ser admès en aquest grup tan selecte que oscil·la de les humiliacions a la camaraderia entre els seus membres. Entrar a formar part de la colla no és tan fàcil; quan irromp el més jove, els altres cinc se n’enriuen del seu repertori de moviments de hip hop. El noi s’empassa l’orgull i encegat pels altres cinc mascles els segueix la corda sense parpellejar. Amb la mà al paquet mirant descaradament al públic els sis homes d’aquesta colla semblen esforçar-se per complir amb els tòpics. Amb les seves accions i la seva fisicalitat espectacular –s’arrosseguen, s’aixequen els uns als altres pels aires, cauen al terra i volen a un pam de terra– ens transporten a diferents ambients i situacions. De vegades sembla que estiguem presenciant una escena en un pub, altres un vestuari d’un club de futbol, altres en un concert de hard rock. L’autoparòdia batega al llarg de l’espectacle, sobretot gràcies a l’energia elèctrica de Lee Clayden, que encarna el líder del grup. La selecció de músiques ajuda a l’espectador a moure’s intuïtivament d’una escena i d’un estat d’ànim a l’altre. D’homes a bèsties, el líder del grup es transforma en un domador de bèsties violentes. Però, el soufflè de testosterona acaba desinflant-se, i Lee Clayden s’arrauleix en posició fetal, com si els seu sistema i als dels altres ballarins ja no poguéssim aguantar més les estridències de la paròdia. Per fi, es treuen el pes de l'estereotip i respiren.   La coreografia desplega un bon reguitzell de moments per dir “uau” molt efectius, sempre al servei de la història. “Of man and beast” exposa de manera molt òbvia la conducta de grups d’homes que s’auto-imposa per complir amb uns clixés culturals. Anthony Missen fa explotar la bomba dels mascles alfa per oferir al públic un full en blanc, altres camins per a la masculinitat.