Falta just un any. D’aquí un any, si tot va com està programat , els mitjans de comunicació n’aniran plens a vessar de noticies i opinions (el tràiler ja n’ha originat un munt) al voltant de la nova pel·lícula que el sempre estimulant Christopher Nolan li ha dedicat a aquella odissea convertida en poema èpic per un tal Homer de qui , a banda d’atribuir-li la ceguesa associada al seu nom, ho desconeixem gairebé tot.

I els cinemes s’ompliran d’un públic cal imaginar que nombrós : només cal dir que el repartiment de l’aventura inclou noms com ara els de Matt Damon, Tom Holland, Zendaya, Robert Pattinson, Charlize Theron o Anne Hathawy, capaços d’atreure l’atenció fins i tot de qui no ha sentit a parlar mai de la guerra de Troia.
Però si sou fidels espectadors teatrals ( i si esteu llegint això, ningú pot dubtar que sí ho sou), vosaltres no podreu oblidar mai allò que va passar a Troia i els seus derivats, perquè els nostres escenaris se n’encarreguen constantment de recordar-ho. I cal afegir que fan bé: ja sabem cap on ens condueix la desmemòria.

Com a mostra ,aquí teniu el breu pas ( és d’imaginar i desitjar que pròleg d’una estada més llarga) d’aquesta altra odissea que s’ha presentat al Grec quan encara portàvem clavats a les oïdes els lladrucs d’aquella altra “Hécube, pas Hécube” amb signatura de Tiago Rodrigues , un dels grans esdeveniments del nostre festival estiuenc.
Els lladrucs de dolor de la vídua del rei de Troia adquirien en mans de Tiago l’aparença de lladrucs amorosos adreçats cap el seu cadell per una reina gossa. I un gos , és l’únic esser viu capaç d’identificar immediatament Ulisses quan arriba disfressat a la seva Illa d’Ítaca després de vint anys d’absència . Allò que no saben veure els humans, ho detecta el can.
I tan satisfet queda amb aquest reconeixement, que acte seguit no li resta més que morir-se: des de la seva inconsciència, sap que la vida no li pot reportar més gran satisfacció que aquest retrobament, visualitzat també a l’espectacle que Moreno Bernardi li ha dedicat al poema èpic, tal i com  el va reescriure un Alberto Conejero que també mostra certa fixació amb els troians, com ja va demostrar a l’excel·lent “En mitad de tanto fuego”.

Bernardi, després d’haver visitat el “Paradís” de Kae Tempest ben vinculat també a aquest Odisseu que n’és un dels protagonistes, s’endinsa ara en la llarga travessia que condueix l’heroi de tornada cap a casa . I en la qual, malgrat les més aviat curtes distàncies quilomètriques, inverteix ni més ni menys que deu anys de la seva vida. Això supera els pitjors malsons els viatgers habituals de Rodalies, malgrat la incertesa a la qual s’enfronten dia sí i dia també quan emprenen un viatge sense saber quan arribaran al seu destí final.

I , quant d’Odisseu es tracta, sempre et queda el dubte: de debò, tenia tantes ganes de tornar a perdre’s en els braços de la sempre fidel teixidora Penélope? Voleu dir que , donades les moltes distraccions (distraccions eròtiques incloses) que li van sortir al pas durant el viatge convertit després en poema per Kavafis i en cançó per Lluís Llach , no li venia més aviat de gust seguir anant d’aventura en aventura?
Sigui quina sigui la conclusió a la qual arribeu sobre aquest tema, del que no podeu dubtar és del rigor creatiu amb el qual Bernardi li dóna forma al viatge, tot partint d’aquest llenguatge escènic tan seu , en el qual, d’altra banda, s’hi pot reconèixer la petjada de totes les avantguardes escèniques que l’han precedit. Bernardi, parteix una mica d’elles, i un molt de la seva fam per explorar totes les possibilitats que ofereix un llenguatge propi en el qual conviuen la veu, el so que no arriba a fer-se veu, el gest , la gestualització que redimensiona el gest, la música sempre present que compte també un cop més amb la complicitat feta violí teatral de David Flores , l’herència cultural sense la qual no seriem res, i les ganes de buscar-li a aquesta herència noves perspectives. Com ho fa el mateix Conejero, quan es pregunta per què Homer acaba els seus poemes èpics amb finals ben poc èpics que li obren noves portes a les incerteses i contradiccions i poc civilitzades salvatjades damunt les quals he manat construint la nostra civilització.
I Bernardi aconsegueix també ara deixar-nos ben enxampats en la xarxa d’aquest tan extrem llenguatge seu . A la proposta hi conviuen alguns rostres que són còmplices habituals seus, amb rostres nous que encara es troben en alguns casos en període de formació. I això implica l’existència de certs desnivells, especialment tangibles e n la vesant verbal de l’espectacle: a algunes d’aquestes veus, els hi manca encara aquell risc abismal que transmeten sempre els còmplices de llarg recorregut.
Però tot arribarà: la matèria prima ja ho fa del tot evident. Com evident resulta que endinsar-se per aquesta odissea presumiblement situada a les antípodes de la que ens presentarà Nolan, es fa del tot imprescindible per a tota aquella persona que segui al pati de butaques amb ganes de seguir sorprenent-se amb allò de nou que ens segueixen aportant els vells clàssics quan ens els mirem amb respecte, però sense buida reverència.