La trapezista Célia Marcé té una tècnica i una potència al trapezi increïble. Atrapa. Tant en el seu número final com amb el que arrenca l’acció, mentre col·loca el seu speach, i que es van completant amb tota un desplegable de divertides caigudes. L’artista també té una capacitat d’interessar al públic, de mantenir-lo en tensió procurant comprendre com el discurs salta, com improvisadament, d’un raonament a un altre sense massa lògica que té un cert aire de divertit surrealisme.

Si l’acció fos merament còmica, aquesta fragmentació podria ser justificable. Pero la pega és que aquests quadres amb les amigues (de manies i de dèries) que fan un quadre colorista impressionista serveix per baixar de l’aparell i anar a l’hospital a visitar el pare (o un familiar proper). El to no varia i no es donen suficients pistes per entendre que l’escena entra en un quadre tràgic, íntim, ben proper a Una bellisima giornata d’aquest mateix Escena Poblenou. No es troba el pou de dolor del personatge que està acomiadant un familiar. I, per això, només es pot reconèixer l’atlètic exercici al trapezi. La contenció de Tour hagués pogut ser un bon far.

L’obra té imatges precioses i una idea que podria ser un veritable cop de puny de contrast amb l’arrencada col·loquial i desprocupada. Però la profunditat del dolor no és prou comprensible i es perd irremeiablement. La proposta, que ja consta com a estrenada, es va presentar an una sessió per a professionals a Fira Trapezi. Però com a La veu submergida, que també figurava en aquella matinal de work in progress a Reus, una dramatúrgia desenfocada, desllueix l’exercici artístic (i atlètic). Llàstima