Marcat per l’emergència climàtica que vivim –i fins i tot diria pel context bèl·lic–, a les Piscines Municipals de FiraTàrrega  s’hi va presentar Nuestro refugio galáctico de la companyia Azkonatoloza. Els mateixos assistents a l’espectacle (o més ben dit, participants del dispositiu) som convidats a construir un refugi, “galáCtico, con acento en la C”, com ens explicava Toloza, una construcció física i simbòlica a través de la que juguem, riem, ens comuniquem, observem i també descanse.

La peça es va estrenar al Mercat de les Flors dins del Dansa Metropolitana, i des d’un primer moment es fa molt palesa la referència a Melancholia de Lars von Trier. La sensació de seguretat que ens proporciona tenir alguna cosa semblant a un sostre i unes parets, sobretot si ens hi trobem acompanyats, diu alguna cosa de l’ésser humà que té a veure amb la nostra vulnerabilitat, sobretot davant la nostra mateixa capacitat de destrucció. Nuestro refugio galáctico és una oda a la imaginació i una expressió de la necessitat que tot individu té d’aixopluc davant la fatalitat, però no de la mort, sinó del dolor.

A la meva sessió va ser especialment bonic veure una família d’ànecs arribar volant i ocupar les piscines com un espai natural més, amb la tranquil·litat del capvespre.