La cultura occidental beu sovint del discurs de la culpa, que s’ha colat dins de l’ADN de l’Europa cristiana. Aquest muntatge exposa nou raons per les que una mare sent està en falta avui. Dana Carbonell i Lluís Victory tracen un mapa tan personal que esdevé universal. La relació entre la mare i les criatures inclou enormes canvis de plans. I les mares viuen amb una càrrega de culpa immensa no atendre com correspon i deixar-se esborrar la que va ser. És com una Nora de Casa de nines del segle XXI. La peça té l’encert de bastir-ho amb nou escenes, que coincideixen amb els mesos de gestació, sí, però també amb el nom del bungalou de la platja.

La vida és fruit de la casualitat i, en tot cas, les llars són habitables quan tot queda recollit, encara que sigui després de fer una neteja obsessiva del lavabo cantant Amaral. La taula plena d’objectes, ordenada escrupolosament, sembla una alerta a saber com avança el muntatge. Però és un miratge. El que sí que evidencia el desenvolupament de la peça és en l’enumeració de les nou culpes de les noves mares. Cada capítol té una idea central i varia molt el seu esenvolupamnt a l’escena; cada cop és una sorpresa. Sempre sensible.

Nou és un quadre tendre del món quotidià, de les petites mentides i de les grans frustracions. De com s’afronta la soledat quan la criatura ja comença a prendre decisions per si sola. Si Nil Martín a El dibuixant de laberints convidava a la seva dèria amb el laberint d’Horta i el seu particular Doraemon, Nou aconsegueix traspassar a un espai universal Quan el sol es pon, que versiona per a bressol.