Tres
coreografies arribades de Corea, com va passar també en l’edició
passada, posen en dificultat el nivell mitjà alt que el Festival
Grec 2015 havia assolit en l’apartat de dansa. No es tracta de la
qualitat dels intèrprets, una qüestió no discutible, sinó de dos
aspectes problemàtics en aquesta ocasió: l’escàs o nul interès
coreogràfic de les propostes presentades; i la incomprensió que
genera la seva suma en una mateixa funció: existencialisme i
discoteca no sembla que, a priori, puguin conjugar molt bé.

“Not
I” de Choi Young-hyun està inspirada en alguna de
les idees de Samuel Beckett. Es tracta d’un solo on el ballarí i
coreògraf dansa amb un maniquí que podria representar l’altra cara
d’un mateix o senzillament un somni irrealitzable. L’obvietat de tot
plegat i la lectura ràpida, quasi maldestre, del genial escriptor
irlandès és molt acusada, fins al punt que en el programa de mà ni
tan sols s’informa en quin dels personatges -sempre complexos, amb
lectures diverses i múltiples capes- es basa. I la brevetat -16
minuts- encara ho simplifica tot més.

“Body
concerto” és una peça de dansa formada per sis coreografies breus
que reten homenatge -resa el programa- “a moments de films o
imatges vistes a la televisió durant l’any 2000”. Els seus 5
ballarins són flexibles, ràpids, adaptables, amb una tècnica ben
dibuixada i resistència física. Realment el món de la TV, vista la
proposta, està en decadència absoluta o els programes que aquests
joves van veure durant aquell any són de qualitat ínfima. Perquè
el resultat d’aquesta segona part del grup coreà és molt decebedor,
d’un nivell mínim, més propi d’una pista de discoteca que d’un
festival.

Per
últim es va presentar “Rest” coreografiada per Lee Jae-young i
amb la participació de Shin Jeaho. Bàsquet i dansa, tot molt
subtil, es donen de la mà en aquest joc on també hi participa
discretament el públic. El treball a la pista és ajustat als
moviments que aquell esport produeix, sobre l’escenari en canvi més
aviat queda diluït perquè és difícil de veure en quins aspectes
conjuga amb la dansa contemporània. De nou, la interpretació salva
la situació. Però en canvi la seva actuació com a actors quan
baixen a platea és tan innocent que necessitaria una sincera
revisió.

No
estem de sort amb la dansa que ens arriba de Corea al Festival Grec.
Així ho vaig assenyalar en l’edició passada. És impossible que
aquesta funció representi el bo i millor d’aquell país asiàtic.
Alguna cosa falla aquí.