L’endemà de la mateixa nit d’aquesta funció es fa públic un incident racista a les portes d’una discoteca de Badalona, la popular Titus Carpa. Sembla que els porters, a més de demanar el passaport que justifiqui la vacunació contra el coronavirus, es van negar a deixar entrar una noia de 18 anys pel color de la seva pell i que, a més, li van dir: «Amb dos dits menys de color, passaries». L’incident, denunciat a les xarxes pel pare de la noia, originària de Madagascar i negra, ha aixecat una vegada més la denúncia de racista que hi ha implícita en el substrat de qualsevol societat per molt oberta, acollidora i democràtica que es digui que és.

La gerència de la discoteca, hores després del rebombori, ha negat els fets. Ha sortit a defensar els seus treballadors. Ha qüestionat qualsevol actitud de racisme i, per garantir-ho, ha afirmat que dos dels porters de la Titus Carpa de Badalona són, precisament, d’origen marroquí. Les càmeres de seguretat sembla que poden ser la clau de la denúncia que tant SOS Racisme com els mossos d’esquadra han dit que es faci perquè es pugui investigar.

No és hora ara de fer una crònica d’investigació de la nit i del jovent després dels múltiples incidents que arran de les concentracions en places i parcs i els botellots corresponents s’han originat en les últimes setmanes, alguns denunciats i d’altres simplement oblidats en els llimbs de la mal anomenada “festa”.

Però sí que ve a tomb l’anècdota perquè es pot relacionar perfectament amb el rerefons d’aquesta obra reflexiva sobre la identitat, escrita per la dramaturga catalana Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973) formada, i no és una “boutade”, a recer de l’estació de tren de Port Bou on va passar la primera infància per raons familiars. ¿Es pot demanar un ambient més dramatúrgic perquè un o una acabi escrivint teatre?

En aquesta obra, Helena Tornero posa sobre l’escenari cinc joves d’orígens diferents (Guinea, el Marroc, Cap Verd, la Xina i la República Dominicana) que fan un viatge —ni que sigui, en aquest cas, imaginari per als espectadors— al país dels seus pares. Ho defineix molt bé la presentació de l’obra: «Un viatge a la memòria, als orígens, un viatge d’aprenentatge i de pèrdua de la innocència (…). Un viatge sobre els orígens dels qui han nascut en un país del qual se senten fills, però que mai no els ha acceptat com a tals.»

En literatura hi ha un gènere molt explotat que és el que s’anomena “la literatura del jo”. En teatre, hi ha una tendència que també últimament va per aquí. Intèrprets que es fusionen amb els seus personatges i que es presenten davant l’auditori per parlar-los de les seves inquietuds o dels seus secrets, que podrien ser també els seus propis. És el que es podria anomenar igualment “el teatre del jo”.

En aquesta obra d’Helena Tonero, però, aviat el “jo” passa ser el “nosaltres”, com justifica molt bé el títol, perquè entre algunes situacions que poden semblar d’humor —la referència als “conguitos” de xocolata, per exemple— hi ha també la denúncia social o, més que denúncia, el fer obrir els ulls a una realitat amagada i sovint oblidada: el colonialisme de molts països africans, el passat esclavista, els genocidis tolerats per l’invasor occidental…

 I també el “nosaltres” serveix perquè cadascun dels personatges descobreixi i visqui en pròpia pell els costums i els records desconeguts dels seus orígens: la família marroquina que contrasta la seva acollida tradicional amb el rebuig als hàbits del lloc de naixença de la nouvinguda; les baralles familiars que creen una frontera familiar; la relació que semblava congelada amb el pare; el record de la fugida de l’immigrant…

I tot plegat amb una dramatúrgia coral que fa que cadascun dels cinc intèrprets passi del seu propi “jo” a personatges diferents i que vagi desgranant —com l’anècdota a la qual em referia al principi de la discoteca Titus Carpa de Badalona— brots de racisme del dia a dia que apareixen en una societat oberta sense que potser aquesta societat, en la majoria de casos, en sigui conscient.

La concepció de l’obra ja és una altra cosa. Probablement passaria millor per als espectadors si se’n polís l’extensió (gairebé dues hores). S’entén que s’aprofiti l’energia i les qualitats dels cinc intèrprets per explotar-ne les seves possibilitats a través de la coreografia o el moviment, entre altres coses per no caure en l’estaticisme de parlar des de les cadires com si es tractés d’un col·loqui. I s’entén també que es recorri —per reivindicar que tothom pot fer tots els papers del món—, a fragments d’autors del Segle d’Or espanyol ni que sigui també perquè aquest és un espectacle que va néixer al Teatro Español de Madrid, encara sota la tutela de la mateixa directora actual del Teatre Nacional de Catalunya, i que s’ha importat aquí amb una versió poc retocada i lingüísticament molt similar al de la seva estrena a Madrid i que, per la mateixa condició de part del repartiment, no permet crear aquesta mateixa reflexió sobre la identitat des dels fills de la generació immigrant nascuts a Catalunya on —només cal fer un tomb per escoles i instituts— tots entenen i parlen el català, cosa que no es reflecteix en l’obra i alimenta una de les confusions sobre el que és “diferent”: que, d’entrada, es creu que parla espanyol i no català.

«¿I tu d’on ets?», vet aquí la gran pregunta que plantegen Helena Tornero i el director Ricard Soler Mallol. «¿I tu d’on ets?». D’aquí i d’allà. D’aquí i d’enlloc. I tot perquè, durant molts anys del segle passat, subeducacions com aquella lletra del Cola Cao ho introduïa subtilment en l’imaginari col·lectiu d’una societat encara colonialista quan cantava per la televisió en blanc i negre i també per la televisió del primer color deslluït allò de: «Yo soy aquel negrito / del África tropical / que cultivando cantaba / la canción del Cola Cao. / Y como verán ustedes / les voy a relatar / las múltiples cualidades / de este producto sin par.» Doncs, això, d’aquí al «¿I tu d’on ets?» actual només hi ha un pas. (…)