Peça prima, però que se t’emporta per la seva honestedat. A partir d’una autoficció de Joan Sentís una colla d’amics ha descobert les restes de la contracultura barcelonina. La de Pau Malvido. La de Pau Riba. La d’Ocaña i també de Marisa (Sánchez) Muñiz, que funciona de detonant en una inesperada trucada al 012. Aquests amics convoquen a amics (com si fos una cita al Saló Diana O al mític Zeleste de la transició). En realitat, el Maldà es converteix en el rere sala d’un Sant Jordi el 30 de juny del concert doble d’Eufòria. Responen només hits del rock català (Pets, Sau, Sopa de Cabra…)

Coincidint amb la transició política, Barcelona bullia el moviment àcrata de principis del XX, amb reclamacions laborals i també d’organització social. Els hippies dels 70, clamaven contra temes que avui encara estan per resoldre (des del feminisme al canvi climàtic a l’anticapitalisme. O a entendre que ha d’haver-hi una manera de governar-se més directa i transversal que el parlamentarisme de les portes giratòries. és una mirada menysd barroc d’El día del Watusi. La reivindicació d’una joventut que surt dels límits de la societat, que s’hi rebel3la i que afronta els excessos amb el perill de la mort també té un ert aire de Pupilas pintaban mis sábanas: Cheli i Teresa

Com si ells es representessin al menjador de casa un passi del documental, s’atreveixen a imitar Pau Riba, al gos del Toni (el Nodi del títol que ve a ser el germà pobre del Cobi). Riba admet que són maleïts. Que els han arraconat perquè molesten el nou poder tot menystenint-los per drogaddictes, d’antisistema. Una cançó que ressona a la ruta del bakalo, que en reivi9ndicava l’autenticitat Jordi Casanovas a Valenciana. Riba no se n’amaga dels excessos. Tampoc vol ser bandera de ningú. I, cap al final renya, als joves (que se senten desheretats de la contracultura que romantitzen) i que, a partir d’ara, hauran de decidir si calçar espardenyes és només una moda, una denúncia, o el calçat que, simplement, volem dur per pur convenciment.