Toti Toronell té un clown entre vergonyós i empàtic. A No tireu ànecs al riu l’artista desplaça un petit carro que pot recordar als joglars que recitaven poemes a canvi de la voluntat (Ñaque o de piojos y actores) o, als venedors de productes miraculosos (El médico). Amb la diferència que ell administra les paraules en compta-gotes i sempre a mitja veu. En canvi, els braços sí que es poden moure àmpliament. Toronell funciona molt bé en la proximitat. Detecta qui podrà intervenir en una petita acció; que no se senti molest i que adopti aquest canal anònim de comunicació, de trobada fortuïta. La canalla l’envolta i ell prova d’esquivar-los la major part de les vegades. N’és un mestre, perquè no se senten defraudats.

La tendresa arriba amb petits esquitxos, com quan fa una figura de fang d’algú que contempla la plaça (que penjarà dalt d’un arbre) o quan balla el trist final d’El llac dels cignes. És evident que hi ha una paròdia per confondre ànecs i cignes, però sota d’aquesta broma hi ha una bondat que supura. El passeig és curt. En realitat, funcionaria molt bé com a reclam per al seu espectacle de sala Fe de rutes, com acostuma a fer-se al Fesrival d’Avinyó. És cert que són dos títols i temàtiques diferents, però convergeixen en algunes picades d’ullet com ara el gaudi de pintar en directe. Toronell veu que reduir la paraula és molt més suggerent per explicar-se davant del públic. Els obliga una atenció extra i els obliga, doncs, a baixar el ritme i atrevir-se a contemplar sense pressa. Que ja en va fer espectacle amb Pere Hosta (Slow Olou també ttulada cm a Escargots). Toronell gaudeix fent treballs manuals per als seus espectacles (Libèl·lula). Per això, el carruatge és ple de detalls que està bé observar de prop. I, si hi ha temps i disponibilitat preguntar a Toronell per la raó i l’origen d’aquests aparells. Sota de tot, hi ha el repte de fer un passeig més habitable, més humà i, si pot ser, que es tanqui amb una abraçada tendra.