Leire Mesa cedeix el seu trapezi, la
seva àgora d’expressió artística per a finalitats polítiques, per a
reivindicar les desigualtats d’una societat aparentment moderna,
justa i tolerant. Però és que també necessita cada treball per a
debatre sobre un conflicte interior (la seva relació amb el cos, amb
la sexualitat). Per això, en comptes de preguntar per les dures o
fredes condicions de treball, qüestiona als seus companys (un grup
de treballadors o extreballadors de Tàrrega) sobre quina és la
situació del seu cos en el treball. A “No tenemos título” manté
el seu debat amb el cos que suma a la voluntat de denúncia del
conflictes laborals. Aquest diàleg és, francament, desigual, perquè
ella compta amb un cos treballat en l’art, que ha après
a l’equilibri i la bellesa, mentre que els altres, en prou feines
poden gronxar-s’hi. La plasticitat dels seus quadres contrasta amb la
contundència d’un discurs destil·lat, aprimat fins a la rotunditat
discursiva, més o menys còmica i cínica (“jo treballo en la
major empresa espanyola: l’atur”). 

A l’escala de valors de Raimon
Llull per accedir al Cel (que es pot veure a Montesrrat),
s’ha convertit en una xarranca, el clàssic joc infantil. Si tocant el Terra, l’estadi
inicial, hi ha la fàbrica, l’útim esglaó abans de tocar el cel és
Qatar precedit per un doble mèrit: Amor i Treball. Té una
explicació. Bona part del muntatge narra la dificultat econòmica de
l’empresa Indox, actualment en concurs de creditors. L’opció de Qatar sembla la més atractiva però fa mesos que s’endarrereix aquesta
compra. La segona opció és la xinesa i la ruïnosa, l’holandesa que només volen la fàbrica per vendre la maquinària com a
ferralla. L’ació es desenvolupa a cal Trepat, una fàbrica que també
va alimentar bona part de les famílies de Tàrrega durant vàries
generacions. Però si a “Ferro colat”, dirigit per Josep Rodri (també amb la participació de ciutadans targarins) s’evocava el passat de la feina i dels moments festius, ara les
màquines són contempolades com a passat mort, ferralla. El que interessa explicar és el futur, la
situació de desgovern, de dependència, de fragilitat laboral,
explicat humilment dalt del trapezi i de la manera més humana i
despullada d’artifici possible. Per això, el mantra de fons és
aquest “Qatar no existe”, transformada en la tornada del tema
“Vacances a Qatar” (que no “vacaciones en el mar”, com aquella mítica
sèrie de televisió dels 80). Treball desigual bicèfal que l’ajunta
un coll molt prim: el cos, on habita l’ànima i la consciència. No
tenen títol però tenen una potent reclamació de poder
administrar el seu cos, sigui en l’espai intim de la sexualitat, com
en el social de la feina. Per cert, que a escena puja un regidor de
la CUP. Quan va començar el procés, era un simple còmplice del
projecte de creació. Ara, amb aquesta nirmalitat propera, considera
que el cos que han exalçat els votants al trapezi més alt de la
democràcia, també pot sumar-se a donar veu als desfavorits, a
asserenar conflictes. Leire lluita per evitar ser un home llop; “No
tenemos título” per salvar els treballadors de la ferocitat
especuladora. som al cap del carrer.