SiNOPSi
1992. Guerra de Bòsnia, ciutat assetjada de Sarajevo. Un franctirador serbi busca retrobar-se amb una dona bosniana a qui va estimar abans de l´inici de la guerra. Cap dels dos amants pot ser el mateix ara que la mort els envolta. Tots dos són alhora víctimes i botxins. Amb ells, una parella sèrbia, un soldat de l´ONU i un corresponsal de premsa es converteixen en testimonis i protagonistes del terror. Allà plou cendra constantment, i aquí, a Barcelona, assistim a les olimpíades, impassibles al seu patiment.
ARTICLE
«crònica No hi ha bosc a Sarajevo» | Por Jordi Bordes
Fa calor a la sala d'assaig de la Nau Ivanow. Es nota l'ambient carregat. De seguida, s'opta per refrescar amb aire condicionat. A terra, la marca dels límits de l'escenari de l'Atrium s'han mig esborrat però es torna a delimitar, ara físicament, amb una taula. No hi ha bosc a Sarajevo va ser l'obra guanyadora del DespertaLab 2016. I ja comencen a sentir la pressió de l'estrena. Aprofiten la primera hora de la tarda per fixar les accions d'un dimecres 15 de juny, amb quasi tots els actors, la confluència de moviments. Que soni la música. Que arrenqui l'acció, un ball despreocupat que esdevè un pròleg aparentment festiu, per situar-nos entre franctiradors i víctimes. Aquest drama de la desmembració dels Balcans juga molt amb el llenguatge corporal, invocant la paraula en uns monòlegs densos, que ajuda a detectar els bàndols entre els serbis i els bosnians, entre els militars i els civils. Però també entre els que es troben immersos en el conflicte i els que el viuen des de la petita pantalla. La Companyia Paradiso 99, de fet, busca generar un sacsejada a les consciències. Al 1992, la guerra era cruenta mentre, a Barcelona se celebraven els Jocs Olímpics. El volcà de l'exIoguslàvia, avui, està més o menys apagat, però la Terra segueix amb ferides bullint com poden ser els conflictes sagnants a Síria, l'Orient Mitjà, l'Àfrica o les tensions de l'Amèrica del Sud. La mirada que proposa Begoña Moral (autora i directora) no és superficial. Convida a descobrir què es mor de la dignitat humana quan maten un familiar o quan es dispara un blanc que no amenaçava res; només per a afeblir la moral de la societat civil enemiga. El públic, que també assisteix al paper de testimoni sense actuar per mitigar el conflicte, també ha de percebre un pessic al cor, que li desperti la consciència. Els 9 actors presenten uns personatges complexos, que haurien de practicar la comprensió però que prefereixen dominar l'altre poble com a mesura de supervivència. El repte interpretatiu de Paradiso 99 és majuscul perquè procuren mantenir els actors tota l'estona dins de l'escena i sempre dins del personatge, procurant ser-hi present sempre, en una acció fragmentària però, alhora, procurar generar una simfonia coreogràfica que evidencii quin és l'instrument principal en cada instant. Per això, són matisos claus per construir aquest fil narratiu sense paraules, que els cossos es freguin, que competeixin per una cadira subjectant-la amb força quan es recupera la plaça, o que les mirades parlin. Sense sang, només disparant amb els braços estirats i fixant l'objectiu en un mirador imaginari, van caient els cossos en una dansa macabra, inútil, devastadora que Europa, embrutada de tanta sang innocent el segle XX, és incapaç de frenar en ple segle XXI. El paisatge després d'una guerra és devastat. Ni Koltès trobaria on refugiar el seu immigrant vulnerable de La nit just abans dels boscos. L'odi arrassa fins la consciència del que no ha estat capaç d'aconseguir pacificar els germans. A la intempèrie, sense recer de cap institució efectiva (com hauria de ser l'ONU,per exemple) tothom és vulnerable. No hi ha bosc a Sarajevo teaser 1 from Paradiso 99 on Vimeo.
