Estranya combinació aquesta de barrejar els aparells tecnològics amb les parts del cos més íntimes i resguardades. David Fernández i Maureen López sembla que combatin entre presentar un dispositiu teatral nou i provocar ingènuament. És evident que hi ha una àmplia recerca amb el treball amb aparells tecnològics (des de robots a Ipads, que han compaginat les gravacions per construir un univers de pantalles tant insòit com laboriós. Però ells mateixos ja reconeixen que nbo tenen res a dir. Que l’ensopiment no se supera programant aparells. 

L’any passat, es va presentar una peça, amb molta menys pretendió i molta més poètica: Teatronika. Es tracta d’una proposta honesta perquè ja explicaven, d’arrencada, que eren experiments i que buscaven commoure a través de la relació de tres petits robots. Aquest No future Yes de  David Fernández i Maureen López trenca convencions i enganya la lògica. És una peça molt treballada, amb algunes imatges impactants que juga a confondre tapant una part del cos i ensenyant-la a través de la pantalla per, tot seguit, canviar-la, modificant sexes, rostres i procurant que P4qui7o, una aranya robot, prengui protagonisme. La provocació i l’imperatiu també manté un to còmic, insultant, que autodegrada els mateixos intèrprets. Lamentablement, com en altres muntatges tecnològics, la maquinària capa el discurs, la idea per expressar a l’audiència, més que ensenyar què es pot fer amb un Ipad a escena. I això, és feina dels Steve Jobs, de torn…