Silvia Albert Sopale pot expressar quin tipus de racisme (més o menys explícit) impregna a la societat. Perquè en l’inconscient hi ha un pensament que, tot i voler fugir de fer cap tracte diferent, sempre cau en algun parany. Ella ho explica en primera persona, a partir de situacions flagrants que ha viscut ella. Només exposar-la fil per randa a .l’escena es converteix en un detector insòlit que avalua el grau de revisió de valors de cada espectador.  Ni tant sols amb la millor de les intencions, amb un to misericordiós, es fa justícia a la diferència. amagar la diferència, evitar-la també fa caure en el parany. 

El racisme es venç quan un no s’adona del color de la pell de l’altre, o que practica una religió o creença diferent. Quan no és un tema de debat entre ells. Silvia Albert Sopale construeix un viatge cronològic per situacions que ha viscut ella (o persones pròximes). Ella canta a la seva diferència. En vol estar orgullosa. Perquè això sigui possible, és imprescindible que ningú discrimini per raons de color de la pell o pel gènere. Sens dubte, aquest muntatge interpretat en castellà (està molt bé que introdueixi cites en català i que això se li reconegui com un motiu per a voler-se integrar amb normalitat a Catalunya) és un cop al desconfiat de dretes més recalcitrant però també a l’esquerranós més, aparentment, còmplice. Ella va néixer a Sant Sebastià, però se la veu com a filla de Guinea Equatorial i que, per tant, ha de patir les mateixes insinuacions. Ella reivindica el dret a escapar de la pobresa i la gana, hi hagi guerres o no als països menys desenvolupats. Recita un poema (en africà o en basc?, què importa, la llengua suposa una línia d’identitat que sovint es veu com una nova frontera). Viurem en un país per a negres ( i per a totes les cultures) quan no ens adonem d’aquesta diferència. O quan tothom pugui estar orgullós de ser-ne. El clam de l’actriu , per ara, ens manté en alerta.Quan l’obra deixi de tenir sentit, quan ja no ens provoqui conflicte, viurem en una societat sense colors estigmatitzats. Em temo que ens queden anys, d’aprenentatge. Silvia Albert Sopale imparteix tota una primera lliçó.