L’actriu, directora i estudiosa teatral Verónica Pallini ha trobat un angle interessant a estirar del fil. Davant de la immensa quantitat de dramatúrgies que reclamen l’atenció al protagonisme de la dona (ell mateixa n’ha protagonitzat com ara el Te voy a matar, mama) ha volgut posar l’altaveu en la veu des homes que es veuen arraconats per aquest nou relat. Són adults que també van als teatres a escoltar les veus més joves i a posar a provar el seu heteropatriarcat, de major o menor rang. El problema és que la peça, amb cites novedoses i que surten dels eslògans preestablerts pel wokisme (el fet que, tot denunciant injustícies socials, s’acaba coartant altres opcions vàlides, intermèdies respecte el privilegi inicial i la denúncia radical), necessita donar-li una forma solvent a l’escena, que acompanyi bé els actors i sigui compacta en la recepció del públic. Perquè la vulnerabilitat interpretativa és un fangar que cal evitar si es vol proposar una veu diàfana a l’audiència.

Si les noies perceben que l’hàbit social les ha arraconades, també cal que escoltar els nois que han de conviure amb una nova realitat, sense ser tractats de masclistes i sense haver de renunciar a allò que senten. Aquesta obra conceptualment és interessant perquè, sense renunciar a la denúncia de gènere, avança un pas cap a la societat mirant que tothom se senti interpel·lat. Trenca el seu nínxol original de públic (els grups activistes per la reivindicacó de la dona) i hi integra la feminitat dels mascles.

Pallini proclama que No entenc els homes i, per això, n’ha entrevistat un grapat (tant a Barcelona com a Buenos Aires) i ha indagat sobre els seus mecanismes de defensa, les seves maneres de relacionar-se entre ells, més que no pas d’ells amb les noies (tot i que també hi ha algun quadre violent que insinua un possible abús col·lectiu similar al de la Manada que Jordi Casanovas va descriure a Jauría). És un treball en què sis actors posen veu a les opinions rescatades de les entrevistes. Pallini estira converses dels dos pols on es mou (la capital catalana i l’Argentina) per trobar discursos comuns, tot i que separats per tot un oceà Atlàntic. Fins al punt que també el públic defineix “què és sentir-se home” i que ha de provar de saltar dels apriorismes simplificadors. Probablement, una forma més poètica en què s’entrellacen les opinions més enllà del format entrevista o simples monòlegs a raig cap al públic podrien tenir major musculatura i no haver de buscar representacions protomascles (com la boxa, qui mana en una prella de ball, l’alcohol i les drogues en una discoteca…).