Pau Carrió fa bon tàndem amb William
Shakespeare. Quatre segles més tard, des de l’adaptació dramatúrgica i la
direcció, rebla l’enginy i comicitat del bard amb una posada en escena
ambiciosament contemporània que no renega en atorgar el màxim protagonisme al
text. La cortina de llums led i la desena de cadires que apareixen i
desapareixen són tota l’escenografia que hi aboca, concentrant la força de
l’espectacle a la brillant interpretació de La Kompanyia Lliure amb música en
directe d’Arnau Vallvé i ell mateix inclosa.

Toquen, canten, ballen (una
modesta, però explícita coreografia) i actuen amb una notable vis còmica. Són
toterrenys amb una energia desbordant, amb una poderosa projecció canalitzada
per penetrar cadascuna de les butaques. Transmeten per tots els porus les ganes
de menjar-se el públic. Són uns autèntics JASP. Recordeu? Aquell “Joven Aunque
Sobradamente Preparado” d’un anunci de cotxe.

El Lliure ha tingut vista i,
en la segona fornada d’aquesta honorable iniciativa, els ha fitxat per
complementar la seva formació i pujar-los a l’escenari davant un públic real per
fer, precisament, el que han fet a ‘Nit de Reis’: una exhibició de talent, ni
més ni menys que els actors ja consolidats professionalment. Alguns d’ells ja els
hem vist a la televisió (com Quim Àvila a La
Riera) o integrant companyies que s’han fet un espai al dens panorama
teatral (Júlia Truyol a La Calòrica amb ‘Bluf’ o ‘Sobre el fenomen de les feines de merda’, Joan Solé a La Ruta 40 amb ‘El llarg dinar de Nadal’), mentre
que d’altres han esdevingut un autèntic descobriment. ‘Nit de Reis’ arriba després
de les també seves ‘In memoriam (La quinta del biberó)’, ‘Revolta de bruixes’ i
‘Moby Dick, un viatge pel teatre’. Encara els queden dos anys per enfilar-se al capdamunt del trampolí de la “K” i saltar al sector amb molta més experiència per volar sols,
com han fet els companys precedents.

Carrió –també un bon JASP, que
va integrar la direcció artística del Lliure 6 temporades i ja ha adaptat
diverses obres del dramaturg anglès– no s’ha deixat res del Shakespeare que
coneixem: les entrades i sortides oportunes i amb corredisses, les trampes,
bromes i confusions, la brillant dialèctica carregada de rèpliques i grans
sentències, els carismàtics personatges envoltats d’arquetipats bufons i
missatgers i, és clar, la poesia del llenguatge per parlar, sobretot, de l’amor
i el desamor, l’enteresa i la bogeria, amb declaracions, laments, venjances,
triangles amorosos… Hi és tot. Però no hi és com ho hem vist sempre. O com ho
hem vist, per exemple, de la mà de Parking Shakespeare en espectacles com ‘Les
alegres casades de Windsor’, una companyia formada també per joves actors que cada
estiu representen Shakespeare gratuïtament a l’aire lliure portant fins a l’extrem
la nuesa escenogràfica.

En la seva ‘Nit de Reis’, Pau
Carrió treu la pàtina shakesperiana amb Queen, tatuatges, una il·luminació elegant
i discotequera i un registre proper. Repensa, renova, reescriu. Sense gratuïtats
per fer-ho modern, sinó amb l’objectiu i l’encert d’actualitzar-ho. Una versió
revelació amb accent català que diverteix amb gran equilibri, entre somriures i
rialles constants, i rendeix un fidel homenatge a l’obra original, estenent al
públic actual aquesta comèdia d’embolics protagonitzada per dos bessons
separats pel destí.