Com
diu una de les cançons, la Nit de Musicals va ser una nit molt especial. Tres,
en realitat. Jo em permeto la llibertat que em deu donar l’edat o l’haver
deixat de tenir editors i aquestes coses, per fer la crítica a partir de l’assaig
general. Sé que no és el que se sol fer, però l’impossibilitat d’anar-hi un
altre dia em va portar el dilluns 25 als Jardins del Grec, a respirar els aires
d’un Broadway-Poble Sec.

Un
cop l’any (aquesta ha estat la tercera edició) el Grec es vesteix de Musical
amb el que diria que ha esdevingut una cita imprescindible: un espectacle –
compilació de temes de musicals que cada any se centra en un focus diferent
(2014, musicals catalans-Guinovart; 2015, Una nit a Broadway amb sorpreses i
2016, el swing). Es una iniciativa que impulsa i produeix Teatralnet, al que
tothom sap que hi estic vinculada. M’és, per tant,  força difícil -fins i tot no sé com fer-ho-
intentar que em desvinculeu de la Revista per creure’m. Prometo que seré tot l’objectiva que s’ha de
ser. El problema és que em va agradar molt, molt, molt. I pel que he sabut, els
dos dies d’exhibició oficial han aixecat més de 2000 persones dempeus,
vibrants, entregades i amb ganes que arribi l’any que ve. 

Aquest
és un aval de la meva sinceritat. Però n’hi ha un altre: l’equip que el va fer
possible, que va estar impecable durant els 100 minuts llargs de l’espectacle, he sabut que tots tres dies.
A les notes que solem prendre els que després n’hem de parlar, vaig posar: Cada cop
que surt la Mercè omple l’escenari, i mira que és gran!  o Ei, alerta en Duch,
com balla!  o Què gran el Labanda, què gran! Com es pot ser el Jonqueras, el Rufian, el Llàcer i un cantant i ballarí impecable a la vegada! o Que joves, frescos i divertits
els Bratislava. I al final: Uauuuu! Si el Sinatra ressuscités inflaria
d’hòsties el Llàcer per fer-ho tan bé com ell! Aquestes són les notes, ara
aniré al llenguatge més refinat que emprem a les crítiques.

Paco
Mir, director d’escena, ens va presentar l’espectacle dient que passava al
Poble-Sec, “en un carrer que no diré el nom” i on celebraven la festa d’inauguració
d’un nou nom, que havien aconseguit rebatejar per votació popular: érem al nou Carrer Broadway. L’orquestra, amagada darrere
els llums de color de les festes de nit, era la Barcelona Jazz Orquestra, dirigida per Dani Alonso i amb el Mestre Andreu Gallén, que s’ha encarregat de tota la part musical, com
també ha estat el director musical de les altres dues edicions. Hi havia taules
i cadires al voltant de l’orquestra,  un
mobiliari que, segons ens van dir a la presentació, el va oferir la gent del
barri, que probablement assistirien de figurants a les taules algun dels dies.

I
surt el gran, grandíssim Ivan Labanda, fent de Mestre de Cerimònies. A partir
d’aquí, tot va rutllar com una maquinària de rellotge amb acabats impecables de
fusteria, per dir-ho en el llenguatge literariet de les crítiques. Els temes ben combinats, les situacions dramatúrgiques també… De tant en tant
sortia l’Àngels Castuera que ho feia tan bé que semblava autèntica. Feia la
Berta, una tècnica o regidora una mica maldestre que s’equivocava sempre. Us
puc assegurar que no és regidora, és una actriu amb companyia pròpia. 

De guió,
certament no n’hi ha gaire, però n’hi ha. I és molt divertit. Efectivament la
Mercè Martínez omplia l’escenari perquè potser feia més solos o els seus
temes eren més coneguts i els va cantar amb molta seguretat, soltura i força. Va
fascinar. Però també la Patrícia Paisal, la Diana Roig, la Lucia Torres… I
els nois: en Xavi Duch ens va fer diverses exhibicions de claqué d’aquelles que
et fan viatjar a Broadway de cop. I al final, en Labanda també es va marcar un
claqué impressionant. Sempre acompanyats de ballarins professionals i alumnes
de diferents escoles de musical o teatre de Barcelona. A mi em va cridar
l’atenció una ballarina menuda, que t’atrapava. Després vaig saber que era la
gran Maria Bossy, que va dissenyar la coreografia. En dansa sóc una mica
ignorant però ho vaig encertar!

I
l’Àngel Llàcer. Jo no sé que es pot afegir d’aquest home, una mica cridaner, impulsiu, histriònic, que no passa desapercebut enlloc… que no s’hagi dit ja. Sisplau que a ningú li passi
per alt que és un grandíssim director, actor, mestre de cantants i cantant ell
mateix, que de vegades s’entesta en dissimular-ho o no donar-li importància. Apareix gairebé
al final del Swing Broadway amb el seu rotllo una mica clown, es troba
amb el seu alter ego de Polònia, l’Ivan, fan una mica les seves cosetes i,
per acabar, ens canta el New York New York. Jo aquí ja no tinc paraules.
Mira, torno al meu llenguatge: estava a punt de saltar a l’escenari i
menjar-me’l a petons!

I
va, per quedar-me tranquil·la i perquè vegeu que sóc objectiva, posaré… una
mancanceta. Hi hagués quedat bé una pancarta grossa que digués alguna cosa tipus Visca el nou carrer Broadway.
La resta, un bombó.