Ninguna palabra de Balbál company és un bon exercici de trapezi fix, amb còmiques escenes surrealistes però que delata una absoluta dependència de l’àgil respecte el portor. Què hi és perquè sense aquest cos que el projecta ampliant la trajectòria del cos que vola. El relat dramatúrgic, encara que sense pretendre -ho, marca una jerarquia que resulta injusta. Perquè el portor també necessita de la companya per completar un exercici de força, contenció i d’una plasticitat remarcable. El recurs dels missatges de veu dóna un fil argumental suggerent que recorda a les trucades íntimes d’Estat d’emergència.

Aquest Ninguna palabra li aniria bé (potser el que es veu a l’àrea d’aparcament és un fragment que no fa justícia a la dramatúrgia final) un gir en què canviïn d’alguna manera les tornes, O es produeixi un quadre de reconciliació o acceptació de complicitat sense jerarquies. De fet, el seu número estel·lar que també presenten al Cabaret hi ha una evolució dels personatges la que queda estabornida enclastada al cos del portor és ella. I ell mira per recuperar-la amb les evolucions de salts canvis de mà i tota l’acrobàcia inimaginable.