Ningú és un zombi!

Un Zombi a l´escola Ben intencionat espectacle, que ens recorda a aquella mítica sèrie televisiva de la Familia Monster, inspirat en una premiada novel.la per a públic infantil. Jordi Folck (Reus, 1961), és un creador polifacètic, fotògraf (especialitzat en treballar en blanc i negre), actor, docent universitari especialitzat en creativitat publicitària, redacció i relacions publiques.  Com a escriptor ha publicat més de 25 llibres i ha guanyat nou premis literaris. Entre ells el premi Folch i Torres de literatura per a nois i noies amb Llibre d´encanteris de la vella Taràndula (La Galera-2011) i dues obres susceptibles de portar a l´escenari La guerra dels xiclets (1998), encara per estrenar, i  Ningú és un zombi (2014-Editorial Barcanova. Premi Barcanova), que es pot veure aquest mes al Jove Teatre Regina. En la vesant pedagògica l´any 2013 va fundar Eucreates (European Creativity School), impartint classes d´escriptura creativa, i en la vesant editorial, l´any 2015 va fundar Veus Públiques. www.jordifolck.cat Ningú és un zombi,planteja eltema del respecte i acceptació de la diferencia, ubicant els fets a l´escola i jugant amb l´element fantàstic, el rebuig de qualsevol tipus de violència vers els més febles i el fet que l´acceptació de la diversitat ens fa més forts i mes savis. El protagonista que es veu marginat, és un tímid, intel.ligent i bondadós zombi, fill d´una família de morts vivents (que s´amaga per no no espantar ningú). Els sentiments de desconfiança, rebuig, enveja i finalment odi que van generant en graus molt diversos els diversos companys, estan tractats en to de comèdia, sense que es perdi el rerefons d´atenció i denuncia, i amb il.lustracions musicals. La posta en escena de la productora Teatro Calánime, és senzilla i funcional (ben aconseguida a la primera part a l´escola i no tant en la segona part on intervenen també audiovisuals), així com la direcció de Joan Rigat. El punt on millor funciona l´espectacle és en el repartiment, els joves actors-cantants, que aconsegueixen mantenir un bon nivell d´ empatia amb els espectadors, especialment amb els nois i noies de 8 a 12 anys als que va dirigida l´obra. Ells són (cas de la funció al Jove Teatre Regina),  Adriàn Ardilla, com el llargarut noi- zombi de nom Ningú;  Eleazer Masdeu, com Algú, el líder de la classe que esdevé el principal opositor a Ningú; Lidia Ibáñez, com a Susan, la noia que simpatitza amb Ningú i en Malcom McCarthy, l´altre company de classe, en Kilian, que neda en l´ambiguetat. El veterà actor Enric Lòpez, interpreta al professor i al divertit criat de la família Zombie. Tres titelles de tamany cap gros, construïdes per la reconeguda titellaire Gloria Arrufat (En Patufet de La Puntual i ZiPit Company), interpreten a les ties zombis del protagonista, lluint les veus, cançó inclosa, de tres grans actrius : Lloll Bertran, Mercè Comes i Mont Plans. Les  cares de les titelles caricaturitzen les tres actrius.    Teatro Calánime està format per artistes de diverses disciplines i diferents procedències, i ha estrenat muntatges per adults, entre d´altres, al Versus Teatre i la Nau Ivanow i ha realitzat gires per Venezuela i México. Va ser fundat el 2013, per Hugo Guzmán (director), Mariona Ginés (actriu-cantant i productora de Ningú és un zombi) i Carlos Roo (actor) i compta amb Joan Rigat (actor-cantant i director de Ningú és un zombi, com a membre actiu). http://hugubre.wisite.com/teatrocalanime Text : [email protected]

No és la primera vegada, però sí que no és gaire habitual que una companyia de teatre adapti una novel·la adreçada als lectors joves d'un autor contemporani... i viu! Per tant, cal celebrar d'entrada que «Ningú és un zombi!», de Jordi Folck (Reus, Baix Camp, 1961) que fa cinc anys va obtenir el Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, hagi tingut aquesta oportunitat de pujar a l'escenari.I encara es pot celebrar més perquè qui se n'ha encarregat és la companyia Teatro Calámine que els espectadors recordaran, entre altres, per un espectacle singular, «Cuentos cruentos», que va néixer a la Nau Ivanow —té casualment la mateixa edat que la novel·la de Jordi Folck— i que després es va presentar al Teatre Gaudí Barcelona (TGB), i que precisament aquesta temporada, el mes de gener del 2019, es reposarà al mateix Jove Teatre Regina dins de la programació per a adolescents i joves adults.Quan una adaptació teatral o cinematogràfica prové d'una novel·la, els que n'hagin estat prèviament lectors s'han de preparar per veure'n només una aproximació, un tast, diguem-ne una mena de tràiler llarg, que per raons òbvies ha de deixar «el text» com a font d'adaptació, però mai literal.En el cas de «Ningú és un zombi!» el moll de l'os textual de la novel·la queda gairebé en un segon terme perquè l'autor mateix ha reescrit la idea original de la trama a través de les lletres de nou cançons a les quals han posat música Havard Enstad i Guillem Galofré —una suggerent banda sonora—, aconseguint un dels atractius del muntatge que entra de ple en el gènere musical i encara més, esclar, per l'etiqueta que identifica la companyia Calámine, que dirigeix Joan Rigat.L'espectacle «Ningú és un zombi!», que es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus el 2017, dins de la programació de la Capital de la Cultura Catalana, sembla que ha estat lleugerament retocat ara en algunes escenes per aquesta nova temporada al Jove Teatre Regina, potser amb la intenció de fer-lo més accessible a un perfil d'espectadors acostumats a la programació familiar del teatre, que commemora el seu trentè aniversari batallant per dignificar el teatre familiar.Sigui com sigui, el missatge de l'obra «Ningú és un zombi!» continua vigent: la diferència de l'altre, l'estrany, l'estranger, ni que no es vulgui admetre, provoca espontàniament rebuig. ¿Com es combat aquest rebuig...? ¿N'hi ha prou amb l'aproximació i la coneixença dels uns amb els altres...? ¿Qui són els rars... els rebutjats o els rebutjadors?El protagonista de l'obra és Ningú... (nom casolà de fonts) un zombi, un xicot alt com un Sant Pau, despenjat, caracteritzat com un ésser estrany que arriba a l'escola on els altres el reben amb expectació i curiositat pel seu aspecte... i encara més quan saben que a la seva família tots són ànimes en pena... però que tot i així els seus pares —¿zombis també?— han visitat el director.La primera part del muntatge —ara amb una durada d'una hora i quart— té els aires, doncs, de comèdia, que es reforça quan s'incorporen tres personatges virtuals, les tres tietes —en forma de titelles gegants i fesomia semblant amb tres actrius tan conegudes com Mercè Comes, Mont Plans i Lloll Bertran, que hi posen la veu en off.De la comèdia —fins i tot el personatge principal, si algú hi encaixa massa fort, pot perdre un braç!— es passa a una segona part que transita cap a la tragicomèdia. I és aquí on diria que la intenció corre perill de desdibuixar-se més perquè cal tenir en compte que els tres companys d'escola s'han d'encarar a tractar amb presumptes morts vivents, un efecte que el videomapping que es projecta d'animació ho enllesteix molt per damunt i de puntetes, però sense l'eficàcia poètica d'una escenografia i una il·luminació tenebroses que reforcessin aquesta ambientació. M'imagino, per a aquestes escenes finals, penjant del sostre, unes teranyines enganxoses, uns llums de braços de color ocre i potser alguns vestits de núvia com els que pengen d'una botiga vintage del carrer Ferlandina, tocant al Macba, on es diria que potser sí que hi campen també alguns zombis. Només és un suggeriment, que s'entén també que no sempre es poden permetre les condicions tècniques i pressupostàries d'un espectacle familiar.Hi ha un cert desnivell, doncs, entre la primera i la segona part. Escenogràficament queden molt ben definits els espais de l'escola —típica reproducció clàssica d'altres èpoques amb un professor que marca una frontera entre la pissarra i els alumnes uniformats a l'anglesa i un esquelet de cos present— i també l'espai de la cambra de la casa on es troben els tres companys del nouvingut. En canvi és més limitat i menys sofisticat l'espai de la mansió de la família del xicot nouvingut, Waldemar Ics, d'origen polonès, i de nom familiar Ningú.La novel·la de Jordi Folck té un rerefons cruel que val a dir que l'adaptació teatral tampoc no escatima. Esclar que, amb música, la crueltat sembla menys aspra. El «bullying» del segle XXI —em costa parlar d'«assetjament» perquè a hores d'ara té altres connotacions— és cruel. Seria una temeritat endolcir més del compte allò que pretén «Ningú és un zombi!», que és precisament prevenir la pràctica del rebuig de l'estrany per evitar-ne les conseqüències doloroses i a vegades fatals que provoca en les víctimes.La companyia Teatro Calámine fa temps que es mou en el terreny del musical i la seva trajectòria de més de deu anys garanteix un bon resultat interpretatiu, començant pel protagonista Ningú, que interpreta l'actor Adriano Ardilla, i remarcant també el paper de l'única «nena» de la colla, l'actriu Mariona Ginès, en el paper de Susan, a més de les intervencions del pinxo del grup, l'actor Eleazar Masdeu, a qui la ficció li atorga el nom de fonts d'Algú, en contraposició al seu antagonista, o les de l'actor Malcolm McCarthy (cal recordar «Adam i Eva», un dels últims muntatges del desaparegut Iago Pericot, a La Seca Espai Brossa, l'any passat), en el paper de Kilian, i igualment el del professor, que fa doblet amb el paper de majordom Johnson, l'actor Enric López, el que manté més l'emoticona gore i de mort vivent. L'espectacle preveu estar en cartellera fins a l'entrada de Tots Sants i es programa tant en caps de setmana en funcions familiars com en funcions especials per a grups escolars en dies feiners, com a complement dels qui hagin fet la lectura de la novel·la o els qui la vulguin llegir més endavant. (...)