Platel planteja una situació dramàtica, dolorosa, de por i fragilitat, però tot i que hi hagi escena de baralla i d’un cert domini i abús, no arriba a commoure. El panorama que dibuixava Mahler (i que pretén ralçar Platel) és el de l’abisme de la Primera Guerra Mundial (o el que avui s’albira amb un terrorisme global i tan incontrolable com estúpid) amb uns cavalls esventrats, imatge icònica d’un fi d’època. En realitat la dramatúrgia és inexistent o molt prima. Destaca la dansa abstracta de Platel, de contusions (pels cops que es donen entre ells) i convulsions (pel seu característic tremolor) que es confonen obscenament amb el joc, la broma. Els ballarins no exploten personatges, ni un únic color, van deambulant en una evolució aparentment, si no és capritxosa, caòtica.

A En avant, marche, Platel construïa una peça de personatges, amb performers al costat de ballarins esculturals, preciossistes. L’espai, inicialment pla (un fons amb petites finestres que podrien evocar una sala d’assaig d’un centre cívic en un soterrani) permetia el joc, trencava els focus i aportava moviment i acudits amb coreografies que es desplegaven de músics uniformats, en cercavila pels replans. El ciclorama de Nicht Shlafen (Sense dormir) destensat, descosit i embrutit evidencia una destrucció. Pel que fa als espectaculars i inquietants cavalls, dominen el fons i sempre tenen una forta presència (amb sorpresa inclosa) en l’escena. Però no es transforma l’espai (com sí que succeeix amb les peces de Sidi Larbi, per exemple). La interacció dels ballarins (que van poder assistir a la construcció de les escultures a l’estudi de Berlinde De Bruyckere) és mínima i, finalment, irreverent. La confusió és extrema, però les escenes projecten una acció massa plana, sense cops efectius ni força emocional, tot i el desgast i entrega dels ballarins.

Pel que fa als elements que haurien d’arrodonir la peça, són intuïtius, metàfores molt obertes que l’espectador ha d’anar (si s’ho proposa) lligant en la trama particular. Així, el bastó de cap de la tribu inicial podria ser un pal major quan se l’ajunta amb un xandall vermell i blanc (amb un cert símil de bandera) tot i que mai arribi a brandar-la. O les dues mantes, que s’erigeixen en monticles insignificants, es poden prendre com a efectes secundaris: un retrat del món dels refugiats, avui una de les evidències d’una societat cega i incapaç d’articular una decisió ferma.

Temporada Alta ressegueix el treball del fundador del Ballets de C de la B. Ja va portar, per exemple, l’any passat Coup fatal.  En aquesta peça novament apareixen dos ballarins congolesos ambv la seva dansa i moviment tribal que fa evident les diferents escoles de ball dels intèrprets. Dèiem que el festival ressegueix Platel i, fa ben fet, perquè des d’aquell embrió han aparegut creadors com Sidi Larbi Cherkaoui o Akram Khan. També en el contrast de la música barroca, un espai plàstic canviant i una dansa contundent es creava un espai de moviment nou, compromès i de potents girs coreogràfics i dramatúrgics. Potser en aquest Nicht Shlafen (Sense dormir) hi ha una certa reiteració, una confusió que amaga massa les intencions del coreògraf. Però llueix amb una dansa  de gran força i delata la dificultat que un llenguatge propi vagi creixent, espectacle a espectacle.