Se’ls podria qualificar de clowns, d’actors o d’artistes de circ de diferents especialitats. Però en realitat són una mica de cada cosa. Dos personatges que de seguida interactuen amb els petits espectadors i que, formats des de la seva recent creació com a companyia en espectacle de carrer, utilitzen la sala tancada com si fos també un espai obert, presidit per la perxa xinesa i amb un atrezzo que acaba tenint vida pròpia com l’armari de roba que es converteix en un monstre que camina —només li falta parlar!—, o que es transforma en un encabritat cavall de vaquer, o que serveix per engolir el trapezista que s’hi llança en picat.

Hi ha molt d’humor en aquest espectacle familiar que potser vol advertir amb el títol que no té «Ni cap ni peus», però que sap molt bé com tocar de peus a terra i arribar al cap dels espectadors amb una hora de divertimento, sense paraules, i que va introduint com aquell qui no vol la cosa els malabars, la roda Cyr, l’enfilada a la perxa, les peces estrafolàries de vestuari i, sobretot, les quatre cadires i la cinquena metàl·lica sense cul que serveixen per fer d’escala, per jugar a córrer i perdre seient o per fer algun exercici de trapezi aguantant-se només amb la feblesa de les quatre potes.

La companyia Circ Vermut s’empara de l’essència de la pista de circ per fer un espectacle de pallassos sense caracterització típica de cara blanca ni nas vermell, però igualment amb esperit de pallassos. La banda sonora —en aquest cas enregistrada pels músics de la companyia— acompanya tot l’espectacle que culmina en una arriscada aposta de joc de ludoteca amb desenes de pilotes adhesives que els petits espectadors llancen a cor què vols mentre envaeixen la pista i els més grans —pares, mares, àvis, àvies, oncles i ties— tampoc no se n’estan, fent pinya amb la bogeria encomanadissa dels seus plançons. Circ Vermut permet per uns instants que es faci realitat aquella dita tan antiga que diu: «Vell… dues vegades criatura!» i que, de tan popular que és, alguns atribueixen a Aristòfanes, d’altres a Schopenhauer i els més atrevits i teatrals a William Shakespeare. (…)